Quina és la farmàcia amb més aparcament de Berga?

Comunicació

Kap: “La resposta a les pressions ha de ser un nou acudit; si no ho faig jo, ho farà algú altre”

Kap: “La resposta a les pressions ha de ser un nou acudit; si no ho faig jo, ho farà algú altre”
Jaume Capdevila 'Kap'. MANEL LLADÓ - EL PUNT AVUI

El ninotaire berguedà Jaume Capdevila ‘Kap’ ha estat guardonat amb el Premi Liberpress 2017, que reconeix professionals, entitats i projectes que representin la independència, veracitat i honestedat entre professionals, el sentit crític i el contingut humà i solidari. Altres guanyadors de l’edició d’enguany dels premis són Pallassos Sense Fronteres, Greenpeace, Femen, Salvador Puig Antich, el poble yizidita i Roser Rosés.

Kap, col·laborador habitual de la revista Aquí Berguedà, va néixer a Berga fa 43 anys i és conegut ninotaire que acostuma a publicar vinyetes en diversos mitjans catalans. Col·labora amb diaris com La Vanguardia o Regió 7, entre d’altres. També és president de Dibuixants Sense Fronteres i membre de Cartooning for Peace.

Què suposa per a tu rebre aquest premi?

Qualsevol premi vol dir que hi ha algú en algun lloc que pensa que d’alguna manera o altre te’l mereixes. Fa molts anys que conec a l’organització i que assisteixo a la cerimònia. A la llista de guardonats està plena de gent que admiro moltíssim i és un plaer i un luxe entrar a formar part del club.

I per què creus que han pensat en tu?

No sé si han perdut el senderi per donar-me’l a mi. Jo en el fons no me’l agafo com un reconeixement personal, sinó com un premi cap al món de l’humor, a la professió d’humorista, als meus mestres i als meus companys de professió. De fet, si no és així, no sé què hi faig jo en aquest premi tan important.

Què és el que més t’agrada de la teva feina?

L’admiro molt. La sàtira a vegades és agressiva i tracta temes durs. Jo intento sempre fer reflexionar a través d’un somriure. Fer reflexionar és interessant sempre, però trobo que fer-ho a través de l’humor té un punt afegit.

És un premi molt vinculat a la llibertat d’expressió. Has rebut gaires pressions en la teva carrera?

Sí que se’n reben, sí… Però amb el temps aprens a passar-te-les per allà on s’han de passar. La solució? Agafar-te-les rient. Jo he estat considerat persona non grata a Galícia per un acudit que no els va fer gaire gràcia sobre el Prestige, també he estat amenaçat per terroristes islàmics i cada dos per tres truquen al diari polítics de tots els colors. Però la resposta penso que sempre ha de ser un altre acudit, perquè si no me’n ric jo, ho farà algú altre.

Però ha de ser difícil conviure amb tot això…

És una cosa molt normal. L’humor és molt agraït i a tothom li fa molta gràcia fins que es fiquen amb tu. A ningú li agrada que es riguin d’ell. Aquesta lluita per la llibertat d’expressió també demana una pedagogia envers la tolerància, és a dir, si defenses la llibertat d’expressió has d’acceptar que tothom expressi el que li sembli i això requereix una gran dosi de tolerància.

I de tu, se n’han rigut mai?

I tant! Moltes vegades ho he fet jo mateix. Has de ser conscient que el sentit de l’humor comença per un mateix. Però, sí, hi ha hagut companys caricaturistes que ho han fet i me’ls estimo molt, tot i que quan veus la caricatura els escanyaries. Però què has de fer? Doncs riure! Riure sempre t’ensenya alguna cosa, per molt ferotge i sagnant que sigui, has de saber-la mirar amb bons ulls. Si ho aconsegueixes, n’aprens coses i et fa millor.

Dibuixar en el moment que estem deu ser una passada, no?

La veritat és que més que una passada és una putada. Hi ha un encabronament general i és perillós. Però, vaja, són coses que s’han de dir i se n’ha de parlar, tot i que hi hagi molta gent que no està per la labor d’escoltar veus discordants. El que passa és que la realitat a vegades és insuperablement ridícula. Que enviïn un barco de Guàrdies Civils a Barcelona amb el Piolín i tal… Quin humorista és capaç de superar-ho? És impossible.

És complicat, sí.

Són uns temps que no són fàcils. Però, vaja, al cap i a la fi la meva feina és fer dibuixets i dir tonteries. No és cap feina heroica. Per mi són molt més importants els escombriaires que netegen els carrers. Això sí que és important de veritat, i no pas el que faig jo.

Com veus el teu futur?

Jo me’l vull imaginar dibuixant. Per sort de moment vaig tenint feina al diari. Cada dia em demanen un acudit. Per sort, només és un, no me’n demanen 10.000. Però, es clar, és un cada dia i són 365 cada any. El que em fa feliç és que al llarg de la vida hauré fet molts mils d’acudits i vinyetes.

dibuixant Entrevista Jaume Capdevila KAP ninotaire Premi Liberpress

Comentaris