Mossèn Ballarín va passar en diverses ocasions pels micròfons de Ràdio Berga i va concedir entrevistes a l’AquíBerguedà. L’última en profunditat va ser la que li vam fa tres anys, en motiu de la publicació del llibre ‘Pluja neta, bassals bruts’. Avui, dia en què ha mort Josep Maria Ballarín als 96 anys, hem recuperat l’entrevista de l’any 2013.
ENTREVISTA PUBLICADA A LA REVISTA AQUÍ EL 2013:
Capellà i escriptor. Mossèn Ballarín ha escrit molts llibres. “Passa de quaranta!”, recorda. Però encara mai no s’havia ficat en política. Potser perquè, com diu ell mateix, “en política, és millor que no t’hi fiquis gaire, que siguis amic de tots, i anar fent el teu fet”. Ara, ha volgut trencar la norma i explicar com veu des de Gósol el país, l’economia i el Papa, en un llibre que ha titulat ‘Pluja neta, bassals bruts’.
Com és que ha fet el pas?
Mira, jo ja no hi guipo, de manera que no puc llegir bé, i també em costa escriure. Llavors, em vaig dir que, si em llevava de matí, als 93 anys, sense saber què faria durant el dia, em moriria abans d’hora. Em vaig trobar amb uns editors d’El Papiol [l’editorial Efadós], i em van proposar que fes un llibre sobre política. M’ho vaig pensar una mica, i em vaig dir: va, vinga! Al matí, del llit estant, rumiava coses, i a la tarda les dictava. En un mes, el vaig tenir fet!
En un mes, tan sols?
En un mes, sí. I anar comentant sobre la marxa! Perquè resulta que estic parlant de l’economa i, de sobte, surt la dimissió del Papa. I vaig estar de pega, perquè el mateix dia que va sortir el Papa nou, jo estava enviant el llibre a l’editorial, de manera que no n’he parlat.
Parli-me’n ara, doncs.
El Papa Francesc és una sorpresa que no s’esperava ningú. Deu fer 1.500 anys que no hi havia un Papa que visqués a dispesa. I aquest ho ha fet. I això que aquells palaus vaticans són el millor del món. Si vol, gratis, el Papa té fraangelicos, i miquelàngels a la seva disposició, i tot el que vol. Ara, que un jesuïta, fill de sant Ignasi, es posi de nom Francesc és ben curiós: Francesc d’Assís és tot un personatge de llibertat i de diversió i de poètica, i això té el seu sentit. I, de moment, aquest Papa sembla que no s’enfila en un tamboret, sinó que parla de tu a tu, i això és perfecte. Ara, toparà amb la cúria romana, que funciona tan bé que pot enfonsar qualsevol.
Què li passa a l’Església, mossèn?
L’Església fa una ganya d’avorrida que no hi ha dret. Les misses del diumenge són planes, no sé com dir-t’ho, els falta una rialla. Al final, si tens esperança, somrius i rius, i l’Església actual està massa seriosa. Això ja ve de Joan Pau II, que era polonès. Quan va sortir ell com a Papa, em vaig dedicar a estudiar Polònia. I, mira, d’un polonès, no en podíem esperar res més. Els catòlics polonesos estaven apretats a l’oest pel luteranisme protestant del prussians, i per l’est, pels russos.
Al llibre, no parla tant de l’Església, sinó de la política menuda. Com la tenim, la política?
Vols que et digui una cosa? Als nostres polítics, avui dia, tot i algunes excepcions notòries, els falta categoria. I després hi ha una cosa: la majoria pensen més en el partit que en Catalunya.
Diu que s’ha volgut “emmerdissar en la política” perquè s’estima el país. Però, per què serveix la política?
El problema de la política és el següent: primer, que no s’hi guanyen quartos, i el polític té dret a viure sense fer trampes. I, segon, que és un servei als altres, tenint present que, en democràcia, hem d’entendre que hi ha gent que no pensa igual que nosaltres. En un país polivalent com el nostre, hem d’acceptar que hi ha la Camacho. És un fet humà; si l’han votat, l’han votat. Rondinem, no estem mai d’acord amb ella, però ho hem d’acceptar, és així. N’hi ha una colla que voten aquesta senyora, què vols fer-hi.
I ha algun polític capaç de fer-ho bé?
Sí, però s’ha d’anar a passos comptats i, a més, resulta que, quan hi ha un polític fora de sèrie, se’l carreguen sistemàticament els mediocres. I no em facis dir noms. Això ho fa tot encara més difícil.
Però els polítics tenen un problema de casta, generalitzat?
El coeficient intel·lectual dels meus gosolans, els que juguen a la botifarra, és superior a la mitjana dels parlamentaris. Per jugar a la botifarra, s’ha de ser molt llest i, en canvi, l’única cosa que han de fer els diputats és apretar un botó. Potser exagero, però, oi que m’entens?
I tant! Però, llavors, què hem de fer davant dels polítics?
Pensar que n’hi ha alguns que sí que valen: a Madrid, no ho sé, però aquí, sí.
I els d’ara són pitjor que els d’abans?
S’han degradat, la majoria. La gent que va fer la Transició, començant pel Suárez, tenien la seva categoria. Això, a Madrid. I, aquí, tant de la banda del Pujol com de la banda del PSC, hi havia gent molt bona i, a més, tots tenien esperança. Jo et diria que, en la nostra política, el pitjor és l’avorriment. I, quan no hi ha esperança, la gent s’avorreix.
Els capellans han de parlar de política?
No. És trist, però més val que no. Jo faig una cosa, que és no decantar-me per cap partit. Si de cas, defenso Catalunya per davant dels que la representen.
Qui té pitjor pronòstic, l’Església o Catalunya?
L’Església no m’amoïna, perquè crec que és eterna i anirà tirant. Només m’amoïna que hi hagi tanta gent que siguin bons cristians i que en marxin, m’explico? Això sí que m’amoïna. Però l’Església està garantida. Ara, Catalunya pot desaparèixer del mapa, com Grècia. Hi havia Partenó i tot allò, però tot allò era, ara ja no és.
De debò creu que Catalunya pot desaparèixer del mapa?
Home! Quedarem els de Berga! Faig broma, però vull dir que aquesta cosa local segur que no desapareix mai. Ara, el país ja és una altra cosa. I, si desapareix, no serà culpa dels de fora, sinó ben nostra, per barallar-nos sempre entre nosaltres. Si anéssim tots a l’una, ja faria temps que no pensaríem en Madrid.
Aquest és el consell que deixa als polítics, que vagin tots a l’una?
Això, als que es diuen catalans. La resta, que facin el que vulguin, però, si pot ser, que no facin gaire la punyeta.
I la crisi, mossèn, com se l’explica?
D’economia, jo no hi plego res. Però penso que s’ha de procurar una cosa: que surti gent amb iniciativa per fer empreses petites i mitjanes. El xicot jove que emprèn una fusteria és més important que un que surt d’ESADE i treballa a La Caixa. El que passa és que la gent amb iniciativa no es fabrica a la universitat, aquest és el problema.
Però com pot ser que haguem arribat fins aquí?
Mira, durant anys, la regió d’Europa amb el PIB més alt era el Vèneto, l’arc que hi ha al voltant de Venècia, a Itàlia, perquè tot eren petites i mitjanes empreses. I ara se n’ha anat tot al carai, perquè a Eslovènia produeixen més barat.
Té ganes de continuar escrivint?
A la meva edat, el pitjor que et pot passar és llevar-te sense saber què faràs. I la carcanada rondina, però el cap encara funciona.
FOTO: Mossèn Josep Maria Ballarín / El Punt Avui
