Ton Elias: “A la Pietat, ni quan hi vivien tants miners, hi havia tanta gent com ara per Patum”

Va ser president de la Patum de la Pietat quan la festa va començar a créixer i ara mira amb orgull com els seus successors l’han fet consagrar.

Ton Elias, al magatzem de comparses de la Patum de la Pietat. ROSA / LA FOTOGRÀFICA

El Ton Elias ha fet 72 anys aquest abril i és un patumaire de soca-rel. Amb 8 anys va començar a anar amb la guita de la Patum Infantil, i també va fer-hi de ple. Als 14 va portar per primera vegada els fuets i la bota de la guita xica de la Patum gran. I al cap de pocs anys, va poder entrar a la colla. S’hi va estar uns anys fins que va canviar de comparsa i se’n va anar als gegants. Allà hi va ser més de 25 anys, des del 72 fins al 99. Després va fer de músic uns anys i el van engrescar per fer de president de la Patum de la Pietat, on vivia des de feia temps i donava un cop de mà a la festa sempre que calia.

Però, com a president, no ho va tenir fàcil. “Van ser uns anys molt putes”, admet. El principal maldecap era el mateix que s’havien trobat els seus predecessors: hi havia gent al Patronat de la Patum que no veien amb bons ulls que la Patum de la Pietat s’emportés les comparses fora de Berga per participar en altres representacions. “Ara el patronat ha canviat, eh? No un 50%, no, un 100%!”, exclama el Ton. Però a la seva època hi havia molts punts de fricció amb alguns caps de colla. I les sortides per exhibir les comparses fora de Berga eren, sens dubte, el que més irritava a alguns. Ara ja fa anys que no se’n fan, però no pas perquè el Patronat no vulgui, sinó perquè no surt l’ocasió. Ho confirma l’actual president, l’Aureli Rodríguez, que recalca que “tot ha canviat molt” i “les persones que hi som ara ens entenem molt i anem sempre a l’una”.

Ton Elias, a la Pietat, durant l’entrevista a l’Aquí Berguedà. ROSA / LA FOTOGRÀFICA

L’obertura de la festa més enllà del barri

Quan el Ton encara era president, la junta va prendre una decisió que va ser clau per canviar la història de la festa. “Vam veure clar que, si tancàvem la festa a només gent del barri, quedaríem morts, perquè aquí ja no hi havia gent”, recorda. I van començar a obrir els salts a gent de la resta de la ciutat. “Es van apuntar gent de la Valldan i, fins i tot, d’Avià, i a poc a poc van anar venint d’encara més lluny a fer Patum”, apunta.

Mentre ho explica, recorda l’anècdota d’un avi —“de més avall de Manresa, de Castellbell, diria”—que cada any havia de portar els seus tres nets als assajos de la Pietat: “Cada dissabte, havia d’agafar el cotxe i amunt. N’estava fins als nassos, però cada any li tocava fer-ho… I pobre d’ell que no ho fes, hauria tingut batalla a casa, perquè els nets volien saltar sempre, tant sí com no”. I aquesta obertura de mires ha continuat sent-hi, sense ell a la presidència.

Aquest canvi de mentalitat va acabar atraient patumaires de tot arreu a la Pietat. I això també ha derivat en tota mena d’anècdotes per al Ton: “No fa gaire érem en un restaurant de Calaf i el propietari em va dir si era de Berga, que el seu fill m’havia reconegut i que cada any pujava a la Patum d’aquell barri del capdamunt de Berga. Vaig quedar parat, no perquè el noi pugés a Patum, sinó perquè se’n recordés de mi”.

Un altre dels canvis significatius que expliquen el creixement de la Patum de la Pietat els últims anys va cuinar-se al final de la presidència del Ton. La junta —on ja hi havia l’Aureli— va apostar per ampliar el servei de bar i per introduir-hi, també, els entrepans calents. “Era importantíssim aconseguir que la gent es quedés a la Pietat i no marxés. Sabíem que la gent marxava a sopar i que alguns no tornaven a pujar perquè els feia mandra. Estava clar que havíem de donar aquest servei des d’aquí per evitar-ho”, explica l’Aureli. I va sortir rodat. Ell mateix s’encarrega de la brasa i les xifres parlen soles: el primer any va fer 22 quilos de pinxos i “aquest any, si Déu vol i el temps ens respecta, en baixaran 100”.

Elias s’emociona, ara, “veient com ha crescut” la Patum de la Pietat. ROSA / LA FOTOGRÀFICA

El nínxol patumaire de l’adolescència

Aquesta evolució de la festa és el que fa sentir més orgullós al Ton. “Veure que cada presidència que ha vingut després de mi ha anat innovant i creixent m’emociona”, reconeix. I assegura que el que ha aconseguit la junta actual en els darrers anys és històric: “En aquest carrer, ni quan hi vivien els miners hi havia tanta gent com hi ha ara quan és Patum”.

Tant ell com l’Aureli coincideixen que la Patum de la Pietat és una festa cada vegada més atractiva per als adolescents: “Són una franja, la dels 15-16 anys, que ja són un pèl grans per a la Patum Infantil, però que encara són una mica joves per anar sols a la de la plaça, i aquí s’hi troben bé”. També és més còmode per als pares d’infants més petits: “A baix [a Sant Pere], per la Infantil, a molts els costa deixar sols els nens; però aquí la plaça és més petita i sembla que no pateixen tant”.

Més enllà d’això, a ningú se li escapa que la Patum de la Pietat és la primera de l’any. “Això que sigui quinze dies abans de Corpus va molt bé. La gent va boja per fer Patum i la primera oportunitat que tenen és aquí. Segurament si es fes quinze dies després seria molt diferent, perquè tot està més refredat”, opina el Ton.

A la Pietat, Elias hi va venir a viure fa 26 anys. ROSA / LA FOTOGRÀFICA

Un futur ple de reptes

El Ton viu la Patum molt diferent, des de la distància. Li agrada baixar a treure-hi el cap i a “fer un mossec” mentre mira la canalla saltar, però sempre des d’un segon pla. Mentrestant, l’Aureli maquina darrere el foc, acompanyat per un equip que —assegura— és la clau de l’èxit: “Penquem molt, tots”.

Però cada cop hi ha més gent, i això, en part, també els espanta. O, com a mínim, els fa mantenir la guàrdia alta. Aquest any estrenaran unes emissores que diversos membres de l’organització portaran per tenir controlats tots els racons de la zona. També estudien crear una zona al costat dels músics —que són una altra clau de l’explosió de la festa— per a persones amb mobilitat reduïda. “Ha estat sempre una Patum de tots i per a tothom, i no pot perdre aquesta essència mai, per més gent que vingui”, conclou l’Aureli.

Passat i present: Ton Elias i Aureli Rodríguez, durant l’entrevista a l’Aquí Berguedà. ROSA / LA FOTOGRÀFICA