Entro en un bar on vaig de tant en tant a esmorzar i descobreixo que han canviat d’amos. “Bon dia”, els dic acostant-me a la barra. “Buenos días, caballero”, em responen. Són sud-americans. “Em faràs un entrepà de pernil i un cafè amb llet, si us plau?”. La mirada perduda. La boca tremolosa. La viva imatge d’un conill atorrollat pels llums llargs d’un cotxe que l’està a punt d’atropellar. Em mira com si l’hagués ferit de mort, com si estigués exercint contra ella la pitjor de les violències.
Amb un somriure, li torno a repetir, més lentament: “Un entrepà de pernil i un cafè amb llet, si us plau”. Ella segueix igual. Això és el que més em molesta. Aquesta actitud de xai degollat, com si fos jo el que trepitja els seus drets i no al revés. Tot plegat, perquè he tingut la gosadia de demanar en la meva llengua, la d’aquest país, si em podien servir esmorzar. S’acosta un senyor gran i, amb un accent digne del difunt Eduard Punset, diu: “Quiere un bocadillo de jamón i un cafè con leche”. Ella somriu i respon: “¡Con gusto!”.
El iaio diu: “És el que volies, no?”. Doncs, no. En realitat, és el que volia ella. El que volia jo és que, quan li he dit “bon dia”, m’haguera respost “bon dia”, de la mateixa manera que jo, de vacances a França dic “bonjour”, tot i que no parlo francès.