Bagà i Sant Julià de Cerdanyola tenen la seva particular forma de donar la benvinguda al Nadal. “Fia-faia, que nostro senyor ha nascut a la paia!”, diuen, centenars de berguedans mentre sacsegen les faies que cremen a les seves mans. I el cert és que la nit de Nadal no seria el mateix sense les flames de la Fia-Faia. Enguany, prop de 700 faiaires han participat a la festa: 200 ho han fet a Sant Julià, i els 500 restants, a Bagà.
Tal com és costum, tant bon punt s’ha post el sol, la foguera s’ha encès a la muntanya del Siti. Des d’allà, un grup de faiaires ha encès les seves faies per acostar el foc als pobles. A Bagà, les faies esperaven a ser enceses just davant l’església de Sant Esteve; a Sant Julià, a la plaça de l’església. Al municipi baganès -que és on ha pogut ser in situ qui els escriu aquesta crònica-, hi havia faiaires de totes les edats. I el cas és que la festa, sense massa novetats, és més que coneguda per als berguedans del nord.
Amb les falles enceses, quedava la part més divertida del vespre. Els 500 faiaires de Bagà han fet el camí entre la plaça Catalunya i la plaça Porxada, que és on, minuts més tard, tindria lloc l’apoteòsic final de la festa. Els més atrevits s’han dirigit a la plaça Porxada entre les faies enceses; la resta, han preferit esperar que el degoteig de flames fos menor per enfilar cap a l’epicentre de la cloenda.
Un cop a la plaça, tres ambients molt diferenciats: els que optaven per mirar l’espectacle des de sota el porxo, amb el foc a certa distància; els feien cremar les faies en punts perifèrics de la plaça, amb tranquil·litat; i els més esbojarrats -i, sovint, veterans-, que feien rotllanes al bell mig de la plaça i es llançaven les faies els uns als altres mentre aquestes cremaven.
A mesura que han anat passant els minuts, les faies s’han anat fet curtes i s’han format fins a tres fogueres amb les restes que n’han quedat. Un cop fetes, hora de ballar. Tres rotllanes al voltant de les fogueres, centenars de persones al voltant de cadascuna. Ara cap a la dreta, ara cap a l’esquerra. Ara cap endavant, ara cap enrere. Ara piquem de mans. I ara tornem endavant. El foc és a prop, ara ja no tant.
I, mentrestant, sota el porxo, els músics ambienten el ball amb la típica cançó faiaire. I la melodia sona tants cops com calgui, fins que s’apagui la foguera. De fet, alguns assistents ja desfilen cap a casa (es fa tard, ja són les 8 passades), però els portadors de les faies més grans encara són a la plaça, llançant-se-les i intentant que el foc es vagi apagant. S’ho passen bé. Perquè el foc, al Berguedà, no crema. Ni a Berga per Corpus, ni a Bagà i Sant Julià per Nadal.
Imatges de Marc Canturri
