Són les onze del matí. L’alcalde de Montmajor, Miquel Boixadera, és a l’Ajuntament. Trucada: “Hi ha foc a Gargallà”. Arriba a la llarga recta on deu anys després es construiria un restaurant. Els camps que queden a la dreta de la carretera són en flames.
Boixadera i el seu tinent enfilen el quilòmetre de camí cap a casa de l’alcalde, a l’esquerra de la carretera. Hi van en un Jeep, a tot gas, i el foc arriba a la casa al mateix temps que l’alcalde. “La velocitat era terrible”, explica 25 anys després. Era l’inici d’un dia tràgic al Berguedà.
L’incendi d’aquell 4 de juliol del 94 va començar a Gargallà però a l’hora de dinar ja era a Casserres. La família Llorens Calveras feia estona que mirava per la finestra, atemorida. El Josep, el fill petit, tenia 9 anys. Se’n recorda de tot. Fins i tot del que va dinar aquell dia, arròs bullit, minuts abans de fugir de casa per no acabar cremat. “A 2/4 de 12 ens deien que hi havia foc a Gargallà; a la 1 marxàvem de casa; i a les 4 ja hi tornàvem a ser, amb tot arrasat”, explica.
Aquell dia el pare de la família treballava a Olvan. Quan va saber que Casserres cremava, va intentar tornar a casa. Mentre el foc de Gargallà s’acostava al municipi, se’n va originar un altre a l’altra banda del poble, a tocar de Gironella. I això li va barrar el pas. Va tardar dues hores a arribar a Casserres i només ho va aconseguir escapant-se de la policia, quan estava distreta. No hi havia mòbils i no tenia clar què n’era de la seva família.
A Cal Llorens ja no hi havia ningú. Les dones i els nens ja eren al poble i, des d’un dels edificis més alts del nucli, veien com el foc ja havia superat casa seva. La mare ho havia deixat tot ben tancat i això va salvar la casa. Però no ho van poder comprovar fins al cap d’unes hores.
Un foc conciliador
Al poble, tot era neguit. El Ramon Bernadas és un històric de l’Ajuntament. Feia d’administratiu i s’encarregava de la gestió de l’aigua. Entre llàgrimes, recorda que aquella setmana va passar dies sense dormir: “Tothom trucava, tothom demanava ajuda, però estàvem tots superats. No podíem arribar a tot arreu”.
Els bombers de Catalunya eren a Montserrat, que també cremava. De fet els primers avions no van arribar al Berguedà fins al cap de 2 o 3 dies. L’aigua dels dipòsits municipals era l’únic bri d’esperança per a un poble submergit en una tempesta de foc.
Dos anys enrere, Casserres havia viscut una crisi política. El poble estava dividit, però el foc va deixar les diferències a un costat: “De cop, tothom es va tornar a unir. Això va fer que ens en sortíssim”, explica el Ramon.
El després
El foc va deixar seqüeles. De fet, moltes encara s’arrosseguen, com ara el canvi d’espècies d’arbres als boscos. El que abans era pinassa, ara són roures i alzines.
Però això és el de menys. Aquell 4 de juliol, a Sant Pau hi van morir dos avis. Els va caure un cobert en flames a sobre mentre rescataven el bestiar. Al cap de dues setmanes va morir, entre d’altres, el marit de la Pilar Sunyer. Era diabètic i el foc va posar el seu cos contra les cordes. Al cap de pocs dies va ingressar a l’hospital i ja no en va sortir. 25 anys després, la Pilar, emocionada, recorda aquella tragèdia com una de les últimes experiències al costat del seu marit.
