Política

La fe mou muntanyes

La fe mou muntanyes
Primers metres de la marxa per la llibertat, a Cal Rosal. MARC CANTURRI

A Berga fa anys que arrosseguem un problema d’hàbits de mobilitat. Tenim una ciutat amb pendents, sí, però fàcil de travessar sense necessitat d’agafar un cotxe. Malgrat tot, el principal reclam per al barri vell és que hi falten aparcaments. Estem disposats a comprar al carrer Major, però hi volem arribar en cotxe. Per això, tenia els meus dubtes que aquesta marxa per la llibertat, que pretenia fer 100 quilòmetres a peu en tres dies tingués l’acollida esperada a Berga, que n’era un punt d’inici.

Dimecres, a les 8 del matí, prop d’un miler de persones es concentren a la plaça Gernika per iniciar la marxa. Tal com era d’esperar, alguns en arribar a la sortida de Cal Rosal giren cua i la marxa perd uns quants adeptes, tot i que segueix sent important. Entre els caminants em sorprèn un rostre conegut: el del conseller Jordi Puigneró. Ha començat la caminada a Berga perquè té arrels familiars al Bages i volia passejar per uns paisatges que li recorden la seva infància. Jo el reconec, però entre els marxants passa força desapercebut.

L’efecte Gironella

Gironella és el primer punt d’inflexió de la marxa. Hi ha milers de persones esperant els manifestants per tot el poble i la mobilització multiplica el seu múscul notablement en pocs minuts. Els nens criden, els avis aplaudeixen i els caminants mengen pomes i mandarines. L’alcalde, David Font, reparteix entrepanets de pernil dolç als peus de casa seva, al mig de l’avinguda. Des de Cal Bassacs surten unes 3.000 persones disposades a encarar un dels trams més durs del dia: uns 15km ininterromputs d’autovia fins a Navàs.

Per fer més amable la caminada, una dona planta una taula de càmping al mig de la C-16, a l’alçada de Cal Vidal, i comença a omplir d’aigua gots de festa major. Els manifestants li agraeixen una i altra vegada. El sol comença a apretar i la marxa arriba a Navàs patint més del previst. A l’entrada del poble una furgoneta i un altaveu donen la benvinguda als caminadors amb ‘El tren de mitjanit’, de Sau. Per a molts, el repte acaba aquí. Amb 30 quilòmetres a les cames, el desgast es comença a notar.


A Navàs, hi ha gent que encara recull els entrepans per dinar quan el pallasso Jordi Pessarrodona -l’speaker de l’avituallament- anuncia que la marxa ha de continuar per arribar a Manresa a una hora raonable. Mentrestant, els mòbils reben notificacions: el CDR convoca una cassolada davant la caserna de la Guàrdia Civil de Manresa a les 7 de la tarda. L’objectiu d’alguns manifestants passa a ser arribar a aquesta cassolada.

Tarda ‘in crescendo’

El ritme de la tarda és altíssim, i això -sumat al sol de justícia- comença a ocasionar les primeres baixes. L’ambulància ha de socórrer diversos manifestants durant les primeres hores de la tarda. Al Manolo se l’enduen a l’hospital amb clars símptomes d’haver patit un infart a l’alçada de Sallent. Hi passarà la nit.

La marxa arriba a Manresa amb més gent que mai. A partir de les cinc de la tarda, es nota que molta gent ha acabat la seva jornada laboral perquè la manifestació guanya molts adeptes a partir de la benzinera d’El Lleó, a Sallent. Però l’allau més gran de manifestants encara ha d’arribar: passat el polígon de Sant Fruitós, diversos milers de persones esperen la marxa per entrar junts a Manresa. L’organització xifra en 15.000 les persones que acaben la primera etapa de la columna.

La marxa topa amb la cassolada a la Guàrdia Civil de Manresa, de camí cap al Congost. L’ambient és realment tens perquè un petit grup espanyolista s’ha col·locat a pocs metres de la mobilització, amb bengales vermelles i etzibant crits i provacions constantment. La nit acaba amb aldarulls de tota mena per tot Manresa, però la capçalera de la marxa passa de llarg volgudament, bé sigui pel desgast que ja porten a les cames o per evitar que el titular de la jornada que acabaven de protagonitzar sigui un altre.

La ràbia de Paluzie

Al Congost, un centenar de persones dormen en un gimnàs després de fer uns 55km de recorregut (els que han sortit des de Berga a les 8 del matí). Dijous al matí l’inici de la segona etapa té una convidada especial: la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, que apareix entre els manifestants visiblement enfurismada. En l’atenció als mitjans apunta directament a l’Estat i al govern de la Generalitat: a l’Estat el considera “el principal responsable” de la violència que la nit abans hi ha hagut als carrers, per haver empresonat els Jordis; i al Govern de la Generalitat li demana unitat: “Reclamem que es deixin d’hegemonies electorals d’una vegada”. Paluzie fa els primers quilòmetres de la marxa a la capçalera, fins que la corrua surt de Manresa i ja és a la C-55.

Al pas per Castellgalí, la marxa dura uns 12 minuts ininterromputs des del principi fins al final de la riuada. M’interesso pel que està passant al bus escombra, que recull els manifestants que decideixen reposar. No hi havia anat fins ara i hi pujo mitja hora, des de Castellgalí fins al peatge de Sant Vicenç de Castellet. Mentre la marxa continua, dins el bus set persones escolten amb atenció el discurs que Quim Torra està fent a la ràdio. L’ovacionen quan acaba. Un d’ells llegeix un llibre i cada cinc minuts repeteix que li fan molt mal els peus. I això que s’hi ha agafat a Manresa. El quitrà és abrasant.

Ja a la C-16, altre cop caminant, la furgoneta d’avituallament ofereix pomes i fruits secs als manifestants. Queden dos quilòmetres per la sortida de Vacarisses, que malauradament no vol dir que quedin dos quilòmetres per dinar. Més tard, ho comprovem. A Vacarisses ens esperen muntanyes de pa sucat amb tomàquet i botifarres, però abans els manifestants han d’afrontar una pujada d’un quilòmetre més que exigent.

El retorn del Manolo

A Vacarisses hi ha tot un poble bolcat en l’àpat. De camí cap allà alguns veïns ho comenten: “Tothom està molt nerviós. No sé on posarem tota aquesta gent, però de menjar no en faltarà. Fa hores que hi treballen”. El local de ‘La Fàbrica’ queda ple de manifestants en poca estona, tots asseguts en llargues fileres de taules, com si fos una quina nadalenca.

Al final de l’àpat, coincideixo amb el Manolo, l’home que va ser rescatat per l’ambulància a Sallent. Li han donat l’alta a les 11 del matí. Els metges li han dit que no va ser un infart, sinó una baixada de cortisona. Porta les dues marques als braços d’haver estat endollat al suero. Té previst arribar a Barcelona a peu (i ho acabarà fent). És de Sevilla, però viu a la Cerdanya des dels 20 anys i assegura que “aquesta terra m’ho ha donat tot i jo no li puc fallar en un moment com aquest”.

Els capgrossos de Terrassa i l’arribada a Sant Quirze

La marxa continua i afronta el primer gran tram fora d’autovia. És la C-58 entre Vacarisses i Terrassa. Els Mossos tallen tota la carretera, malgrat que els manifestants només ocupen un sentit de la marxa. Això fa que els cotxes que van cap a Manresa quedin parats a la via durant hores. Alguns aprofiten el pas de la marxa per fer sonar el clàxon expressant-los el seu suport; d’altres, els increpen i qüestionen la utilitat de la mobilització. Val a dir que els arguments no són molt profunds.

L’arribada a Terrassa és impressionant. Meritxell Lluís, la dona de Josep Rull, espera els manifestants amb els dos capgrossos de Terrassa 2018, inspirats en el propi Rull i en el conseller exiliat Lluís Puig. Hi ha milers de persones esperant la marxa per entrar de nou a l’autovia. El tram fins a Sant Quirze es fa llarg, però l’arribada al poble fa que valgui la pena el patiment. Milers de persones d’arreu del Vallès criden, ovacionen i feliciten els manifestants. Alguns reconeixen sentir-se com herois. Pocs minuts després de la columna de Berga, arriba la de Vic, que també passarà la nit a Sant Quirze i entrarà a Barcelona pel mateix camí.

Sant Quirze és sinònim d’acollida. El complex esportiu Can Casablanques queda desbordat en pocs minuts i alguns dels manifestants han de dormir en un pavelló proper, en una escola del municipi. A banda, centenars de famílies del poble han posat a disposició dels marxants habitacions que tenen lliures a casa. De camí cap a una d’aquestes cases, ens trobem una veïna amb una armilla flourescent. S’ha implicat en l’organització però ja marxava cap a casa. Ens veu una mica desorientats i realment esgotats després dels 90km que arrosseguem i ens porta fins la porta de la casa d’acollida. L’endemà al matí nombrosos manifestants destaquen l’hospitalitat del municipi.

La columna més multitudinària

Sant Quirze es desperta desbordat. Des de primera hora del matí hi ha seriosos problemes per entrar al municipi des de l’autovia. Es forma un tap ràpidament i aparcar al nucli urbà, prop de la manifestació, genera complicacions a més d’un conductor. Al complex Can Casablanques desenes de milers de persones ja esperen l’inici de la darrera etapa. És, de llarg, la sortida més multitudinària dels tres dies. De camí cap a Barcelona, el tram final de la riuada és una festa. Un grup de joves fan una mena de haka per esgarrapar els aplaudiments de la resta de manifestants, i ho aconsegueixen una i altra vegada. Les gralles tampoc paren de sonar, i sovint articulen temes patumaires.

Al pas per Badia del Vallès, un home treu una bandera d’Espanya des del pis més alt d’un dels blocs de pisos que es veuen des de la carretera. Els manifestants xiulen i el veí de Badia etziba una vintena de ‘botifarres’ consecutives i tanca la finestra. Als marges de la carretera també hi ha diversos veïns que, en canvi, aplaudeixen i alcen els punys en suport a la manifestació, quan aquesta passa per davant. En aquests moments, la marxa fa gairebé 8 quilòmetres de llargada per tota la carretera.

Un altre moment de tensió es viu al passar per Ciutat Meridiana. Una vintena d’adolescents provoquen els manifestants des del capdamunt d’un marge. Fins i tot els tiren algun roc i, quan els manifestants es reboten, els adolescents els conviden a pujar per dictar sentència a cops de puny. Evidentment, ni els adolescents poden baixar a la carretera sense prendre mal ni els manifestants poden -ni volen- acostar-se als joves per cap via. Al cap d’un minut, un home obre una finestreta sobre el marge on hi ha els adolescents i treu una estelada. La marxa l’aplaudeix i esclata a crits: “No esteu sols, no esteu sols”.

L’entrada a Barcelona s’eternitza. El ritme a la capçalera era molt alt, però al final de la marxa hi havia molta més parsimònia i això fa que els últims arribin a la Meridiana quan la capçalera gairebé ja entoma el carrer Aragó. Amb l’entrada a la ciutat comtal, la marxa s’allarga i els manifestants es van dispersant per les rodalies de l’avinguda. Són les dues del migdia i la propera convocatòria no és fins les 5 de la tarda, als jardinets de Gràcia, on  totes les marxes de Catalunya s’hi trobaran després de 100km de recorregut a peu.

L’estació de busos de Fabra i Puig és plena de manifestants, desgastats però feliços d’haver aconseguit una fita que ni en el pitjor dels seus deliris s’haguessin imaginat mai. Com és possible que algú que agafa el cotxe per acostar-se a la plaça de Sant Pere sigui capaç d’anar a peu fins a Barcelona? La fe mou muntanyes.

crònica marxa per la llibertat

Comentaris