Berga

Oumar Camara: “Mai he tingut una vida millor que la que he trobat a Berga”

Oumar Camara: “Mai he tingut una vida millor que la que he trobat a Berga”
Oumar Camara assegura haver deixat de "tenir por a la vida" a Berga. MARC CANTURRI

Espanya era “una oportunitat de salvar la vida”, “un país amb futur” però, sobretot, un lloc on poder oblidar el passat. Ara l’Oumar Camara és un berguedà més, feliç i entregat com ningú al lloc on viu. Però ha tardat anys en trobar el paradís que, un dia, des de l’absoluta foscor, va imaginar.

Va marxar de Guinea perquè “no m’hi quedava res”, diu. La seva mare adoptiva va morir quan ell ja era major d’edat, i això li va permetre conèixer la seva història. L’Oumar no era de Guinea, sinó de Sierra Leone. La seva mare biològica va morir al part i el seu pare era policia, sortia del país sovint i no podia fer-se càrrec d’ell. I així va arribar a Guinea.

Quan la seva mare adoptiva va morir, va quedar-se sense res. “No em podia quedar allà”, explica. I més, després de conèixer la seva història: “Em va canviar la vida. Vaig deixar tot el que feia allà perquè no m’ho podia permetre. Necessitava marxar de Guinea per salvar la meva vida”.

La benvinguda infrahumana d’Espanya

No va ser fàcil. Per fer-ho va caminar durant dos anys fins arribar al Marroc. Allà va esperar l’oportunitat per arribar a Espanya durant quatre mesos. Va entrar al país per Almeria: “Quan vaig trepitjar Almeria pensava que m’havia canviat la vida. Que havia guanyat la partida”. Però no. Les condicions a Almeria eren infrahumanes i la policia l’amenaçava amb expulsar-lo del país des del minut u. En pocs dies el van enviar a Barcelona, a Zona Franca, amb la idea d’expulsar-lo a Guinea en poques hores.

“Si Almeria era un malson, Zona Franca encara era pitjor”, assegura. I afegeix, sense dubtar-ho, que per moments pensava que hagués estat millor quedar-se a Guinea. Per sort, però, a Barcelona hi va conèixer una assistent social que el va assessorar i el va empènyer a demanar la protecció internacional. Això va fer que, quan la policia va expulsar els seus companys, a ell li donessin uns dies més de treva, fins que el Govern es pronunciés sobre el seu cas.

La resposta del Govern, després de tres mesos d’espera i incertesa a Zona Franca, va ser positiva. Li van donar “una targeta vermella” que li permetia quedar-se al país i entrar en un programa d’acollida. El van enviar a Berga, a l’alberg. El malson -ara sí- semblava acabar.

El paradís es deia Berga

A Berga hi ha trobat allò que somiava des que va començar a caminar fins al Marroc. Des del primer dia s’hi ha volgut quedar i ha lluitat perquè el Govern li ho permeti. Ara viu en un pis i treballa en una granja gràcies a un contracte temporal.

També s’implica en diverses entitats, com Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR). A més, ha tornat a fer esport. A Guinea jugava a futbol, però amb la mort de la seva mare adoptiva ho va haver de deixar, com els estudis. A Berga fa atletisme. El JAB el va presentar fa unes setmanes com un dels seus flamants fitxatges d’aquesta temporada.

I al Berguedà també hi ha fet amics -molts-, com la Laura Ribera, que ara treballa al port d’Almeria, el primer lloc que l’Oumar va conèixer d’Espanya i del qual no guarda massa bon record. La seva vida està farcida de capítols negres, però a Berga hi ha trobat la primera pàgina de color: “Després de molts anys he deixat de tenir por a la vida”.

Oumar Camara

Estic amb tu

Comentaris