Exercir la sobirania fiscal

El 17 de gener de l’any 2013 com alcalde d’Alella anava a les oficines de l’Agència Tributària de Catalunya, l’ATC, a ingressar per primera vegada l’IRPF i l’IVA de l’Ajuntament.

L’Ajuntament d’Alella vam ser el segon ajuntament a ingressar els nostres impostos a la Generalitat després del de Gallifa, que ho havia fet el trimestre anterior. Fins aquella data la plataforma Catalunya diu prou n’era la impulsora i els seus membres, un grup d’autònoms i petites empreses, ja pagaven els seus impostos a l’agència catalana.

El dia abans, en una entrevista a Vilaweb, introduïa per primera vegada el concepte de l’exercici de la sobirania fiscal. Fins aquell moment, s’utilitzava la terminologia insubmissió fiscal per referir-s’hi.

Era, però, molt important canviar el llenguatge emprat. Com a responsable d’una administració pública que recapta impostos, no podia parlar d’insubmissió fiscal. No podíem incitar una part de la ciutadania a no ingressar els seus impostos a l’Ajuntament com a mostra de rebuig, ni havíem de poder incórrer en recàrrecs o sancions per part de l’Agencia Estatal de Administración Tributaria, l’AEAT. A més, parlar d’insubmissió no era ajustat. S’ingressaven els impostos a l’ATC per tal que aquesta els ingressés a l’AEAT. Per tal de complir amb les obligacions tributàries i ingressar a l’ATC, vam usar els articles 61 i 64 de la Ley General Tributaria.

Calia doncs positivitzar el concepte. Realment era, i és, un acte de sobirania. La sobirania, segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, és la “qualitat del poder polític d’un estat o d’un organisme que no és sotmès a cap altre poder”. Ingressar els impostos a l’Agència Tributària de Catalunya és un acte de sobirania fiscal. És la manifestació de la voluntat que sigui la Generalitat de Catalunya qui recapti i gestioni tots els tributs dels catalans i catalanes, no sotmesa a cap altre poder.

I aquesta manifestació de voluntat de ser, d’exercir la sobirania fiscal, era tan vigent aleshores com ho és ara. Perquè tant en aquell moment en el que vam començar, com ara, és imprescindible augmentar la conscienciació de tota la ciutadania respecte el dèficit fiscal que pateix Catalunya, i que és imprescindible que recaptem i gestionem els impostos que generem, així com la solidaritat interterritorial.

Però, per què volem recaptar i gestionar tots els nostres impostos? Doncs per poder disposar de més recursos per millorar la qualitat de vida de totes les persones que viuen a Catalunya, vinguin d’on vinguin, pensin com pensin. Volem disposar de més recursos per a la sanitat pública, l’educació, els serveis socials, la seguretat, per a la millora de les infraestructures, per a la investigació, per al suport a les empreses, i tantes i tantes coses que podríem fer si disposéssim d’aquesta part dels recursos que generem a Catalunya i que cada any marxen i no tornen.

El dèficit fiscal ens llasta com a economia i com a societat. El darrer càlcul del seu import l’any 2016 era de 16.800.000.000 d’euros segons el mètode del flux monetari, o 12.225.000.000 segons el mètode de la incidència càrrega-benefici, l’usat per l’Estat. En qualsevol dels dos casos, massa zeros per ser conscients de la magnitud de la tragèdia.

Per això és imprescindible baixar les xifres a realitats més properes a la ciutadania per poder-les fer més entenedores. Des del principi vaig usar l’exemple del dèficit fiscal aplicat als veïns i veïnes d’Alella. Un municipi amb prop de 10.000 habitants, i un Ajuntament amb un pressupost d’uns 12,5 milions euros anuals, on els seus veïns i veïnes paguen de l’entorn de 6,5 milions d’euros d’impostos i taxes a l’Ajuntament i on, seguint un mètode de càlcul senzill resulta que el dèficit fiscal, és a dir, els diners que paguen els veïns i veïnes d’Alella en impostos a l’estat i no retornen a Catalunya, és d’uns 32 milions d’euros cada any segons el mètode del flux monetari.

Us imagineu, en aquest cas, què podria fer l’Ajuntament només amb una cinquena part d’aquests diners? A Alella significarien poder incorporar al pressupost municipal 6,4 milions d’euros cada any, un 50 % més de l’actual. Si anéssim a les tesis de l’Estat i uséssim el mètode de càrrec benefici, serien 4,6 milions d’euros. Què no es podria fer a Alella amb aquests diners cada any? Què no es podria fer a qualsevol dels nostres pobles i ciutats? Si hi esteu interessats, podeu trobar la informació per comarques i de tots els municipis de Catalunya de més de 5.000 habitants en aquest document del Cercle Català de Negocis de l’any 2015.

És imprescindible generar una dinàmica entre la majoria d’administracions i d’empreses del país, principals ens recaptadors, per tal que comencin a exercir la sobirania fiscal. Us imagineu la potència de què disposaria la Generalitat si recaptés tots els impostos del país, malgrat després enviés els diners a Madrid? Us imagineu la força de tenir la clau de la caixa en el moment d’un nou embat?

Cal fomentar l’activisme fiscal. Cal promoure l’exercici de la sobirania fiscal.

 

Andreu Francisco i Roger

Alcalde d’Alella entre 2003 i 2019

 

X