Un dia vam ser aquí i no ens va faltar de res. Són dos dels versos més emotius de la cançó preferida del Marcel. Li encanta la música, com moltes altres coses. Però de la música sempre en parla perquè —diu— el fa reflexionar sobre el sentit de les coses i de la vida.
Va néixer fa 42 anys a Sagàs, a la masia Bellver. És del terme municipal de Sagàs, però de la parròquia d’Olvan i, per això, va anar a escola a Olvan fins als 8 anys. D’allà, va passar a la Llar Santa Maria de Queralt, a Berga, fins que va ser major d’edat. I des d’aleshores s’ha anat espavilant, en tota mena de feines, sense que li caiguin els anells: “La feina no em fa por”.
“Tenir una paraula per a tothom”
Quan pensa en la seva infància, s’emociona recordant les lliçons de vida dels avis. De fet, assegura que la seva simpatia innata surt d’allà: “Van ser ells que, de ben petit, em van ensenyar que sempre havia de tenir una paraula per a tothom”. Ho veu com “una mostra d’admiració i estima” cap a la resta de persones amb qui li ha tocat conviure.
I n’està molt, del seu entorn. Se li fa difícil quedar-se amb una cosa del Berguedà. Després de donar-hi moltes voltes, alça els ulls i somriu: “La seva gent. Sempre he notat que tothom m’ha acollit molt bé a tot arreu on m’he volgut implicar. Aquest esperit dels berguedans m’encanta, no m’imagino vivint lluny d’aquí”.
Home de moltes entitats
És un cul inquiet. Li agrada ficar al nas en aquelles coses que li criden l’atenció. Però sobretot l’apassiona donar un cop de mà a qui veu que ho necessita. De jove, va ser voluntari de la Creu Roja durant uns cinc anys: els ajudava en els avituallaments de les curses i també netejava les ambulàncies i ajudava en allò que calgués.
Ara està implicat en diverses entitats. A la tardor, per exemple, ajuda la Penya Boletaire a fer els esmorzars de Puigventós, el dia del concurs. També s’ofereix a l’associació de veïns del seu barri, la Font del Ros, per quan calen mans per tirar endavant els actes. I fins i tot ajuda a entitats de fora de Berga: a Balsareny, on hi té la família per part de mare, va estar implicat en els Traginers. Donava un cop de mà a l’hora de vestir els animals i també quan calia organitzar els carros.
La fal·lera per la Patum
Però si d’una cosa li agrada parlar al Marcel és de la Patum. L’any 2009 el Jaume Casadesús, aleshores cap de colla de la comparsa dels turcs i cavallets, li va donar un salt. L’any següent va entrar a formar part del grup de monitors de la Patum infantil. I encara hi és.
A la Patum gran, a més, fa dos anys que és membre titular de la comparsa. I fa vuit anys, el 2016, l’Ajuntament li va concedir el títol de Patumaire.
Des d’aquell 2009 en què va debutar a la plaça, l’únic any que no ha ballat cap cop va ser el 2010: “Aquell any només vaig fer rotllana”, explica.
Veu la Patum amb la mirada d’un nen. Una de les coses que més li agrada és que gairebé totes les comparses esperen el seu torn al mateix lloc de la plaça o, com a mínim, a molt poca distància: “Al final, cadascú té la seva comparsa i sap el que ha de fer, però allà dins tots som el mateix, i és molt divertit fer pinya plegats”.
Quan pensa en el futur a la Patum, no pot evitar mirar al passat. Un dia, a ell, el van deixar debutar a la plaça portant un cavallet, i ara s’il·lusiona de pensar que podrà fer el mateix amb molts joves. “M’agradaria molt que tots els nens que he ensenyat a la Patum infantil tinguin l’oportunitat de saltar a la gran. N’hi ha molts que m’hi veuen a mi i m’ho demanen. I, és clar, si t’ho demanen, no pots pas dir que no. Tothom qui vol saltar ha de poder fer-ho”.
L’amor, des de l’escola
Intenta ser agraït amb tothom i, tal com li van ensenyar els avis, saludar sempre per mostrar estima. Però, en el fons, és home de poques paraules. Es defineix com “una persona normal a qui li agrada ajudar i que gaudeix veient com tothom va endavant”.
A la Llar Santa Maria de Queralt hi va passar tota l’adolescència i es va enamorar. Va conèixer la Susanna, amb qui al cap d’uns anys es va casar. A Queralt, com no podia ser d’una altra manera. “És allà on ens casem els de Berga”, presumeix.
L’horror del 94: “Vaig dubtar de si ho superaríem”
Quan va ser major d’edat, va començar a treballar de paleta. Hi va passar molts anys. Més endavant va dedicar-se a la neteja, a les mudances i, ara, a l’elaboració de carn. Ha fet de tot i mai se n’ha penedit. “De petit, els pares em van dir que era important saber fer una mica de tot i m’ho he agafat sempre al peu de la lletra”, explica.
Sempre que se li han presentat reptes, els ha encarat. I li costa rememorar etapes fosques. N’hi ha una, això sí, que no oblidarà mai: els focs del 94. A ell el van enganxar amb la seva família, segant, a Sagàs. “Vam treure la segadora del camp, la vam posar al capdamunt d’una roca i ens en vam anar a la casa dels veïns”.
A casa seva, es van cremar alguns coberts i també es van morir alguns animals. “Quan vam tornar i ho vaig veure tot cremat, recordo que és de les poques vegades que he mirat al meu voltant i he dubtat de si podríem tornar a començar de zero”.
El futur: “La vida és un puzle”
Quan ha de pensar en el futur, abaixa el cap. No li agrada capficar-s’hi. Diu que “la vida és un puzle” i “mai se sap per on poden bufar els aires”.
Ara bé, si una cosa té clara és que algun dia, si els companys li permeten, li agradaria ser cap de colla dels turcs i cavallets.
