En Sergi viu en una casa, molt a prop del nucli de Sant Jordi de Cercs. S’hi accedeix per un camí d’uns 700 metres i és tot just a un minut d’un equipament estructural del poble com és l’escola. És un camí perfectament asfaltat i prova d’això és que el camió de recollida de residus hi circula, diversos cops per setmana, per endur-se la fracció que correspon. En canvi, amb el correu postal fa temps que tenen molts més problemes.
A la masia, hi ha tres habitatges. En dos, hi viuen en Sergi i la seva família; i el tercer és d’una altra veïna. Fa anys que van habilitar una àrea amb tres bústies perquè el carter hi deixés el correu postal de cada habitatge. Però a la pràctica no acabava de donar resultat perquè, molts cops, es trobaven les cartes amuntegades en una mateixa bústia o, directament, no hi arribaven.
Quan ho denunciaven a Correus, la resposta que els donaven era que el carter no podia arribar a les bústies pel camí. Era una justificació difícil d’entendre per als veïns, tenint en compte que els contenidors són al costat i que els camions de recollida de residus sí que hi arriben cada setmana sense problemes.
Malgrat tot, per facilitar el procés, els veïns de la masia van avenir-se a baixar un cop per setmana a Berga, on el personal els guarda les cartes que els han arribat i els les entrega. És més engorrós, perquè els obliga a desplaçar-se a la capital, però així s’asseguren que les cartes els arriben. O això pensaven.
Una multa sorpresa de fa més d’un any
Fa unes setmanes, la veïna d’en Sergi va anar a les oficines de Berga i el personal de Correus va entregar-li una carta certificada per a en Sergi. A ell, li va estranyar perquè no havia rebut mai cap notificació per anar-la a buscar, però la va obrir tan bon punt la va tenir entre les mans.
Era una multa de trànsit de fa més d’un any. Si l’hagués pagat fa un any li hauria sortit a 100 euros. Però ara la sanció s’enfila a 360 perquè l’administració hi ha anat aplicant els corresponents recàrrecs per impagament. El problema és que, per a en Sergi, aquesta carta ha estat la primera notificació de la multa. Per tant, no era conscient que havia comès la infracció i que, a més, progressivament se li anava incrementant el cost.
Investigació i impotència
Des que n’ha sigut coneixedor, en Sergi ha intentat esbrinar què ha passat en el procés per notificar-li la multa. Ha arribat a desplaçar-se a Girona, a la seu territorial del Servei Català de Trànsit, per obtenir certificats oficials de quan i com suposadament se li havien fet arribar els avisos.
En paral·lel, ha demanat explicacions a Correus, que després d’insistir li ha respost formalment al·legant que fa massa temps de la primera notificació i que ja no poden recuperar el recorregut de la carta. Personal de l’oficina local l’ha ajudat a tramitar la reclamació, però ja l’ha avisat que té les de perdre. I així s’ha anat cuinant un sentiment d’impotència i desesperació que creix amb el pas de les setmanes.
Ara ja ha pagat la multa (ho ha hagut de fer perquè no seguís pujant) i té tota la documentació per presentar a l’Agència Tributària, amb l’esperança que li acabin donant la raó i li reemborsin el que ha pagat de més. També hi adjuntarà reclamacions que la seva família i altres veïns han interposat en els darrers mesos per deficiències en el servei de correu postal al poble.
L’exposició pública del drama
Sobre això últim, apunta que ells mateixos ja s’havien trobat en altres ocasions que informes mèdics o documents importants els arribaven quan ja havien caducat, però ho havien anat resolent. També afirma que, parlant-ne amb veïns, ha comptat almenys una quinzena d’incidències en els últims mesos, si bé només un terç han acabat amb una reclamació formal. Els afectats, diu, no l’acaben interposant perquè saben que obriran un procés etern i amb possibilitats d’èxit pràcticament nul·les.
Tot i això, en Sergi s’ha posat en contacte amb l’Aquí Berguedà amb l’objectiu de visibilitzar un problema que tem que afecta diverses zones disseminades. I reivindica la necessitat de denunciar-lo perquè l’exposició pública del drama és gairebé l’última bala que queda perquè els responsables entonin el mea culpa i hi posin remei.
