Qui organitza la Patum s’ha de plantejar canvis radicals com els de “potenciació de la festa” executats a finals del segle XIX. En aquella època s’estava morint d’inanició i ara ho podria fer d’èxit. Només el trastorn derivat d’ensumar vidalba i pólvora pot negar aquesta impressió transversal.
La Creu Roja ha reportat 454 cremades de primer grau, 48 de segon, 75 contusions, 61 ferides, 12 intoxicacions etíliques, 19 lipotímies… i un home barallant-se amb el cap de la guita grossa. Amb gorra blava de beisbol i visera al clatell, camisa blanca incapaç d’amagar un ventre generós, s’hi va encarar com si fos un ésser amb vida pròpia quan qui la duia volia pentinar amb foc la barana de Sant Pere.
L’empenta rebuda i l’actitud temperada dels entorns guitaires quedarà com a símbol d’aquest any i una constatació: cal fer alguna cosa. L’Àliga quasi no es mou quan balla, les rotllanes són minúscules i els càntics a la plaça mostren una lamentable “futbolització”. Unes calors inèdites i l’atapeïment humà a punt de saturació ens dona un combinat suat: prendrem mal i la Patum es tornarà a estones en una trobada de necis.
Ni Berga és Barcelona ni jo soc el Quim Monzó, però tal com l’escriptor denuncia respecte de “turistificació” de la seva ciutat, cal encetar aquest meló aspre abans que sigui tard.