En Caramula és un “amic” del meu avi amb qui coincideixo a un bar. Un divendres, mentre jugava al dòmino, es va assabentar que no es podia passar per l’autovia i va exclamar enfurismat: “Putos pagesos! Que vagin a donar pel cul al govern, no al poble!”.
Més tard, va parar a fer un got un grup de joves que anaven cap a la carretera. Un portava una bandera palestina. En Joan Ramon va confessar amb cridanera sorna a qui el volgués sentir: “Tanta cagarel·la amb el poble palestí! Com si no tinguéssim problemes aquí! Si, total, estan a l’altra punta del món i són moros!”.
L’endemà va explicar orgullós que en arribar a casa, havia hagut de renyar l’Encarna, la seva dona, perquè no li tenia el sopar a punt. Després del cigaló, “que si està ple de panchitos, que si els avions ens fumiguen, que si les vacunes són un timo…”. En un moment donat, en Caramula deia: “Doncs que se’n tornin al seu país! Que aquí no hi cabem tots i primer van els de casa!”. I dirigint-se a mi, va bramar: “No et sembla, noi?”. Havia comès l’error de preguntar-me i no pensava deixar passar l’oportunitat: “No, no em sembla. El que em sembla és que és vostè un racista de merda, un masclista repugnant, un cavernícola i un imbècil. I que a la púrria com vostè, se’ls ha de dir més sovint que són púrria. Molt bona tarda i gràcies per preguntar”.