Cada cap de setmana, la mateixa història. La pixapinada surt en massa, carretera amunt, per anar a gastar-se els quartos a la Cerdanya. Però, en arribar a Berga, la carretera s’estreny i comença el col·lapse.
Passada una estona, el col·lapse de la carretera s’estén a la ciutat. “Com?”, diran vostès. Doncs la intel·ligència en té la culpa. La dels telèfons, no pas la dels pixapins. Perquè, ells, putes de mena, creient-se més espavilats que els altres, busquen una ruta alternativa amb l’smartphone en mà. Un pla brillant, si no fos tan ridículament estúpid pensar que ets l’únic que ha tingut aquesta idea.
Mentrestant, per als habitants d’aquesta pobra terra nostra: úlceres, mecagumdeus i anar fent i anar marxant, mentre es repeteix la història, una setmana i una altra, fins que s’acabi la neu. Llavors tindrem una pau, relativa, fins que torni a ser temps de bolets. I tal dia farà un any.
Jo no sé què s’ha de fer. Ni qui ho ha de fer. No sé si s’han de tallar les entrades a Berga, o les sortides, o els collons dels carnussos amb cotxes de luxe que ens col·lapsen per estalviar-se uns minuts de camí a la seva segona residència. Però s’ha de fer alguna cosa. Si m’ho demanen a mi, no tallin res. Fotin un peatge per a pixapins. Com a mínim, faran gasto.