Ja és aquí. De fet, ja és al seu lloc, amb discreció: al cor de l’església de Queralt. Finalment, se’n podrà escoltar el so per primera vegada —si res no torna a fallar— el dia 24 d’aquest mes. Serà el tercer intent, després dels anuncis fallits del 30 d’agost i del 8 de setembre.
Una vintena d’empre-ses van aportar els 10.000 euros per comprar un orgue de fabricació alemanya i poder musicar amb més potència les cerimònies religioses que es fan al santuari. Fins ara, el cant de l’Himne de la Coronació s’havia de fer amb un teclat endollable aportat per la mateixa pianista.
De coses anunciades als mitjans, de promeses fetes que després no es concreten, les pàgines de política en van plenes. No vull ni pensar què s’hauria dit, per part dels mateixos representants de la dita societat civil —ara promotors d’aquest obsequi religiós—, si hagués estat l’Ajuntament el responsable d’aportar aquest orgue i no hagués complert els terminis, com de costum. La manca d’autocrítica és un mal molt d’aquí, però encara ho és més el silenci i la dissimulació: una mena de vici social perquè la mà dreta no sàpiga mai què fa l’esquerra.
Consti que la pela és la pela i han sobrat diners per comprar un joc de cadires plegables per als membres del cor, tot sigui dit.