Titot: “‘Demà’ és el millor disc de Brams perquè, si no ho fos, no l’haguéssim tret”

És un emblema de Brams. No només als concerts -perquè és l’històric cantant del grup-, també a casa, al bar i a tot arreu on decideixis posar-te els auriculars i escoltar el grup de tota la vida. És un dels millors lletristes del país i així ho demostren el centenar de cançons farcides de contingut irònic, crític i enganxós.

Francesc Ribera ‘Titot’, a banda de ser l’únic berguedà que encara forma part del grup –després de la recent baixa de Jordi Castilla-, és una de les veus més conegudes del panorama musical català. 27 anys després del naixement del grup, Brams s’ha renovat però segueix amb forces per fer vibrar pobles i pobles dels Països Catalans i, fins i tot, algun que altre escenari de l’estranger, com el festival Occit’ano que se celebra a Itàlia en aquest final de juliol.

Aquest any el Titot i els seus han presentat un nou disc, Demà, i ara mateix es troben immersos en una gira d’estiu que exhibeix les cançons més esperançadores de la història de Brams.

Per què Demà?

Volíem parlar del demà, més que de l’avui. En els dos últims discos hi havia molta crònica del present, però arriba un moment en què aquesta dinàmica de fer crònica del present caduca. Aquest cop teníem ganes de parlar del que s’espera del futur. Ens venia més de gust projectar la imaginació i el demà, que no pas l’avui.

Com és el Demà del país, segons Brams?

Seria una mena de llibre en blanc. El que d’alguna manera s’està fent ara és decidir el què hi escrivim.

Entenc, però, que el disc Brams dóna algunes idees sobre què s’hi ha d’escriure en aquest llibre?

Nosaltres exposem esborranys susceptibles a ser apuntats en el llibre. Però tothom pensa en coses diferents.

L’escriurem aviat aquest llibre?

Esperem-ho.

Brams, Titot (foto Pilar Màrquez)

El Titot, en un concert de Brams. PILAR MÀRQUEZ

Parlar del demà és un canvi important respecte els anteriors discs, però suposo que sempre cal mantenir una essència, oi?

Sí. A Brams el que intentem és fer cançons que apel·lin els sentiments col·lectius més que els interessos individuals. Hi ha grups que fan grans cançons que t’arriben perquè tu hi fas el teu paral·lelisme i te la sents molt teva. Però nosaltres preferim que arribin al nostre públic amb una idea única. Volem arribar a la gent, però no al seu nivell més íntim sinó en un esclat de sentiments compartits.

I, de fet, hi ha molts grups que opten per aquesta línia. Però Brams sempre ha tingut un llenguatge singular.

Sí. No volem fer misses negres dels concerts i, per això, hi afegim ironia per desdramatitzar. Recuperem els millors moments de cançons a base de sàtira i ironia. La gent ens confia el seu moment d’oci i hem de respondre. Tot és una merda però has d’intentar vestir-ho d’ironia.

És el millor disc de Brams?

Jo crec que sí. De fet, si no ho fos, no l’haguéssim tret. En cada nou disc intentem superar-nos a nivell tècnic i musical. Molta gent creu que els millors discs són els del passat, però en aquestes teories hi hem de sumar l’efecte nostàlgia. Crec que, analitzant-ho bé, és lògic pensar que aquest és el millor.

Quant de temps us ha suposat preparar tot el disc?

Deu mesos. Cada vegada és més complicat. Recordo quan trèiem el primer disc: érem la colla de Berga i ens era molt fàcil trobar-nos. Pensa que teníem entre 22 i 25 anys i no teníem les responsabilitats que tenim ara mateix. Ara, de Berga només quedo jo i tot és més complex.

I com us ho heu fet per fer “Demà”?

No podíem fer un disc per Whatsapp. Per això, fa cosa d’un any vam plantejar-nos la possibilitat d’agafar deu dies i aïllar-nos a Isil, a les valls d’Àneu, en un lloc on ningú ens pogués emprenyar. D’allà en va sortir el 80% del disc, però tots ens vam emportar feina a casa.

I des d’aleshores…?

Ens hem anat trobant de tant en tant. Però aquest cop sí que és cert que hi ha hagut molta més producció del David Rosell. Bona part de la producció l’ha fet ell, gravant tots els instruments des del seu estudi. Normalment això era més compartit però aquest cop tot plegat ha recaigut més en la seva figura.

I per a tu, a nivell personal, com ha estat fer aquest disc?

Molt complicat. La feina que faig actualment és molt absorbent i això ha volgut dir fotre el camp. Aquí, a Berga, era impossible. Vaig anar a llocs on no conegués gaire gent i he fet una ruta cap a Blanes, Sitges, Cadaqués, Prades, Ciutadella, Menorca… Hi anava a estar sol, a que ningú em digués res.

I a cada lloc hi trobes una lletra, entenc.

No és ben bé així. És molt difícil que una lletra se t’acudeixi al moment. Sovint el que passa és que te’n recordes d’alguna cosa que havies pensat en algun moment i la desenvolupes. Tinc una carpeta que es diu ‘Runa’ i hi foto les idees que no he sabut desenvolupar de cada disc. Sempre hi faig una ullada, no perquè hi trobi alguna lletra sinó perquè a vegades d’una idea del passat en pots desenvolupar d’una altra manera ara i acaba veient la llum.

Te’n recordes on neix cada cançó que fas?

Normalment sí. Per exemple: ‘Dóna el teu cos a la ciència’ va néixer a Prades; ‘Cuina per a ineptes’, a Artés; ‘De les Neus al Palmeral, a Sitges…

Parlem de Cuina per a ineptes. Li dediques al Joan Coma. Tot i que el disc parli del demà en aquest cas la cançó té un lligam molt estret amb l’actualitat.

Sí. Però és que en aquest cas la feina te la fa el jutge quan fa anar al Joan a Madrid a explicar com es fa una truita. A banda, aquesta cançó té una història i és que ja tenia una lletra feta i estava gravada i tot.

I què va passar?

L’últim dia de gravació teníem fins les dues per tancar-ho. Érem a l’estudi a l’hora de sopar i vaig sortir a fer un mossec a un bar del poble. Allà se’m va acudir la clau. Vaig tornar cap a les 11 a l’estudi i els vaig dir que ja ho tenia i que havíem de canviar la lletra.

Et quedes amb alguna cançó en particular de Demà?

Uf! És difícil. Depèn molt de l’estat d’ànim. De ‘Tants cops com ens mateu’ n’estic molt content. Quan l’estava fent hi estava molt enganxat i pensava que tenia molts motius per fer temps per dedicar-m’hi.

brams-titot-gran

Ara, esteu enmig d’una gira d’estiu força atractiva.

Sí, és un estiu molt digne. Segurament ens ha perjudicat treure el disc tan tard. L’hauríem d’haver tret el febrer o el març perquè els organitzadors de concerts ens tinguessin en compte. Però bé, per això vam treure els avançaments, perquè la gent sabés que encara estàvem vius.

Després de 27 anys, costa trobar concerts?

En absolut. Hi ha un aspecte molt bo que tenim i que des de l’escenari es veu molt clarament, i és que cada dos o tres anys baixa la mitjana d’edat de les primeres files. Això és bo perquè cada cop hi ha una altra generació que s’adapta i s’enganxa a les teves cançons. Des de l’escenari es veu molt aquesta degradació: els més joves estan a davant fent olles i liant-la i, a mesura que vas tirant enrere, vas veient els de la nostra edat que es queden més aviat a la barra fent el gintònic i comentant la jugada.

I al Berguedà, què? Us hi veurem gaire?

Algun cop. Però és una comarca petita i intentem controlar-ho. Hi ha poca gent i preferim no cremar la situació. Si hi fas 8 concerts, vindrà la mateixa gent a tots i potser és excessiu. Preferim cuidar aquest públic.

Entenc… I pel que fa al futur, com és el Demà de Brams?

Com a banda, no ho sé. Nosaltres ja vam plegar un cop. Ara quan tornem a plegar ja no farem un concert de comiat perquè ja ho vam fer una vegada. Però el millor del grup és que ningú en depèn. Tots tenim alguna altra feina i ens ho podem agafar amb calma. És molt més còmode per a tots. No cal que fem 60 concerts l’any perquè ens hem d’adaptar al ritme i la realitat del grup, però seguirem donant canya mentre hi hagi ganes d’anar explicant idees pel món.