Míriam Prat: “La meva moda s’ha d’entendre com a art, i no pas com a peces que es puguin dur pel carrer”

Míriam Prat22 anys i ja és tota una promesa en el món del disseny de moda. Aquest estiu es va graduar a l’escola de disseny LCI de Barcelona i el seu projecte de carrera va ser un dels més destacats de la seva generació de dissenyadors. Es defineix com “un cul inquiet” que opta per una moda conceptual. La seva primera col·lecció barreja filosofia, sociologia i música, entre d’altres aspectes de la vida de la Míriam. Parla d’ella mateixa.

Mesos després de graduar-se, ja ha estat una de les sensacions al concurs internacional de San Francisco (Estats Units), treballa a Londres per l’empresa emergent Animal Eye London i col·labora amb diverses editorials barcelonines i perruqueries angleses. El concurs de San Francisco, a més, li ha obert portes a Europa i el proper estiu presentarà la seva col·lecció al Museu de les Arts Decoratives de París.

IMG_1824Amb 22 anys, tens un currículum que deixa clar que no has parat quieta.

Sí, i encara em queden molts llocs per descobrir. Viatjar m’enriqueix. Necessito estímuls contínuament i trobo interessant explorar el món per trobar-los. La meva família sempre m’ha donat llibertat per anar allà on vulgui. Aquí, a Berga, sempre hi tindré una casa.

Hi ha algun lloc que et faci especial il·lusió explorar?

Sí! Nova York! Treballar-hi és el meu somni. D’entrada, espero que en pocs anys pugui estudiar a la Parsons, una escola de moda molt important a nivell mundial. A partir d’aquí, ja ens buscarem la vida per treballar en algun lloc.

En quin moment decideixes que et vols dedicar al disseny de moda?

Em va costar molt decidir quina carrera fer. Em van passar mil professions pel cap fins que vaig veure clar que aquest era el meu àmbit. Un bon dia em vaig adonar que m’encantava dibuixar, crear… De petita m’apassionaven les desfilades. Coi, en què estava pensant? Jo havia de ser dissenyadora de moda!

FullSizeRender (1)I la universitat et va començar a obrir portes.

Sí. El director de projectes va seleccionar la meva col·lecció per representar la universitat en un concurs a la Xina, i allà no em van acceptar. Va ser un xoc moral molt gran per a mi, però no em vaig rendir. Hi ha molta gent que es dedica a aquest món i cal anar més enllà constantment. I, al final, va sortir la possibilitat d’anar a San Francisco.

I allà, en canvi, tot el contrari que a la Xina, oi?

Els va cridar l’atenció la barreja de conceptes que intento demostrar en els meus dissenys. El meu pare és lutier, jo havia estudiat violí de petita i la música ocupa una part important en la meva vida professional. A San Francisco vaig ser l’única representant d’Espanya i una de les poques europees, i em van premiar. El públic em va escollir com el millor disseny i el jurat em va donar l’oportunitat de presentar el meu projecte al Museu de les Arts Decoratives de París. Ho faré el proper estiu.

Dius que la música juga un paper important en els teus dissenys. Com els definiries?

És tot molt profund. No m’agrada quedar-me en la superfície. S’hi barregen la filosofia, la sociologia, la família… Volia que la meva primera col·lecció fos un reflex de com em considero com a artista. És una mica egocèntric, sí, però és una manera de tenir una inspiració més pròpia i que t’enganxi en el projecte.

I com et consideres com a artista?

Inquieta, curiosa, observadora i en constant moviment.

IMG_1825Això de barrejar tants conceptes sembla complex. Me’n poses algun exemple?

Doncs, mira, el meu sociòleg preferit és Erving Goffman, que parla de les màscares que ens posem i com ens maquillem per donar una aparença o una altra en funció de l’entorn. Les meves màscares estan fetes amb afinadors de guitarres de l’empresa del meu pare.

Així doncs, si miro un dels teus dissenys, descobriré coses de tu.

Si no em coneixes molt, no sabràs que la meva col·lecció parla de mi. Hi apareixen molts detalls que, a primer cop d’ull, costen d’entendre. Aquest és un dels grans encants que té.

I no creus que serà difícil fer noves col·leccions que parlin de tu, ara que ja n’has fet una?

No té perquè. No crec que hagi gastat el cartutx perquè les persones estem en constant moviment. Si intentes moure’t i anar llocs que no coneixes, s’obren nous horitzons i canvies. M’agrada parlar amb gent que estudia física, art o empresa, per exemple. Tothom té una visió diferent de les coses i t’enriqueix. Jo no em considero la mateixa persona ara que quan vaig començar la carrera, i d’aquí un any seré molt diferent, segur.

Parlem de Berga. Quan fa que no hi vius?

Quan vaig acabar l’ESO, vaig decidir fer el batxillerat artístic a Manresa. Anar a Gironella era el més fàcil. Manresa era anar un lloc nou, conèixer gent nova. Un repte, vaja.

FullSizeRender (2)I ara, quants dies passes a Berga cada any?

Pocs. Molt pocs. Però cada vegada més. Al principi em costava molt pujar perquè tenia molta feia. Ara, en canvi, ho necessito i m’escapo sempre que puc. Aquí hi ha viscut molt, he dibuixat moltíssim i m’encanta venir perquè hi trobo pau i idees. La pau em recorda que sóc a casa.

I la Patum…

Sí, és evident. Quan parlo de Berga amb la gent de fora, és inevitable no parlar de la Patum, i això en certa manera també és una font d’inspiració. Però, sentiments a banda, Berga és l’encant de trobar la gent de sempre, de ser amb els teus… És un refugi on tornes després de l’aclaparament de la gran ciutat.

I t’imagines treballant aquí en un futur?

És complicat. Potser sí, però no sé si és el que m’interessa. Penso que llavors el refugi perdria la gràcia perquè, si hi ets sempre, corre el risc de perdre encant.

I, doncs, per on passa el teu futur?

Quan acabi l’exposició de la col·lecció a París, espero que s’obrin portes que em permetin viure d’això i ser autosuficient.

I la via per viure’n és la teva col·lecció o les feines com la de Londres?

Qui sap. És complicat. Si alguna vegada puc arribar a viure de la meva marca, seré molt feliç, però vull que sigui a nivell conceptual. M’inspiro en dissenyadors molt conceptuals, que molta gent no coneix perquè els dissenys resulten estranys. Però la meva moda s’ha d’entendre com a art i no pas com peces de roba comercials, que es puguin portar pel carrer.

Ara, però, toca seguir formant-te.

Sí, de moment, vull seguir absorbint tota la informació que pugui per, després, poder anar a nous llocs amb més experiència. Sé que ara, a la feina a Londres, tinc una responsabilitat que potser no em pertoca per una recent graduada, però estic aprenent coses sobre la marxa, dia a dia.

I a la llarga -o no tan llarga-, cap a Nova York, no?

(Riu) Tan de bo. Seria fer realitat un somni que persegueixo des de fa molts anys.

IMG_3394

 

Les fotografies del cos de la notícia són de diverses desfilades de la col·lecció de Míriam Prat. CEDIDES

X