La Farsa presenta Anna Frank

Opinió

Retrets insensibles per un silenci “volgut i conscient”

Retrets insensibles per un silenci “volgut i conscient”

Mai estem preparats per afrontar una desgràcia. Qui la pateix, sobretot. Però qui l’explica tampoc. Aquesta setmana, a Berga, tots hem comès errors. S’ha destapat un tema que s’investiga des del gener de l’any passat. Un cas de violència sexual que fa un any ja va sacsejar la vida d’una sèrie de persones, però que aleshores es va optar per mantenir en silenci en aquest petit cercle d’afectats i experts legals. Només ho sabia qui ho havia de saber perquè la investigació tirés endavant.

Ara, amb una Escola de Música que encara està encaixant el cop, sembla que alguns posen el dit en la manera com s’ha informat de la qüestió. Se senten ofesos i enganyats. I, així, s’omplen la boca de paraules com “ocultació”, “desinformació” o “poca transparència”. Fins al punt de perdre el món de vista i oblidar-se que, darrere el silenci, hi ha unes víctimes. Joves que han tardat anys en adonar-se del que va passar i uns anys més en decidir-se a explicar-ho. Que, finalment, fa un any, van fer el pas per primera vegada i que en aquests mesos han seguit assumint-ho fins que, aquest Nadal, una d’elles va decidir interposar la denúncia formal que farà que el cas pugui ser jutjat.

El silenci de fa un any va ser “volgut i conscient”. Calia prioritzar el desenvolupament de la investigació i, sobretot, “donar espai a les víctimes” i “donar-los les eines perquè arribessin on aquest Nadal han arribat”. Això no s’ho inventa un servidor. Ho va dir el mateix director de l’Escola de Música en l’atenció als mitjans que, per alguns, s’hauria d’haver produït fa un any, quan les víctimes van parlar i l’acusat va haver de deixar l’escola.

L’actual govern de l’Ajuntament de Berga s’equivoca sovint, com tots, i com tothom. Però, en aquest cas, posar l’ull en ell denota tenir la sensibilitat d’un tap de suro. Per respecte a les víctimes, però també a tota una institució –l’Escola de Música- que de ben segur que està vivint els seus pitjors dies.

Estic amb tu

I, com que tots hem comès errors, com a periodista m’entristeix enormement veure com aquests retrets no només surten dels carrers, els bars i les botigues. També supuren als mitjans de comunicació. No estem relatant unes eleccions. Estem explicant una nova garrotada emocional a tota la ciutat. Una ciutat que és més poble que res. I en un entorn tan petit i fàcilment intoxicable, el periodista ha de ser més persona que ningú. Això no va de clics ni d’audiències, va de responsabilitat social i de dignitat professional. Fem-ho per elles, sí, però també per nosaltres.

article d'opinió EMMBerga Escola de Música de Berga

Comentaris

  • Elena Valle Fontan

    Felicitats per l’article, Marc. En periodisme no tot s’hi val.. Llàstima que hi ha premsa que no ho veu així, i gràcies als que feu del periodisme una font d’informació !