Dimecres, quan el passacarrers passava pel carrer del Roser, a l’altura de la plaça dels Països Catalans, Ramon Prat era el primer a la fila d’una maça a la seva cadira de rodes. La van encendre, el van acompanyar per fer la primera passada i ell movia la maça, amb força, sacsejant-la amunt, mentre a la cara se li dibuixava un somriure que creixia cap a rialla. Va acabar ovacionat.
Poques coses hi ha al món menys accessibles que la Patum. Una multitud, carrers de nit, voreres, empentes. Però el Ramon està acostumat a superar obstacles. “Pel passacarrers, va de bar en bar, i si em veuen els de les maces, a vegades em conviden a fer un salt, i per la Patum completa, m’estic sempre al bar La Barana, així veig la gent que puja i baixa, que entra i surt”, explica. Des de fa uns anys, l’Ajuntament disposa un entarimat per a persones amb mobilitat reduïda a les escales de la Berruga. “Està molt bé que ho facin, però a mi no m’agrada ser allà, a mi m’agrada ser al mig de la gent”.
La sorpresa del títol
No forma part de cap comparsa i, per tant, el títol de Patumaire li va arribar per sorpresa —normalment s’atorguen a les persones que porten deu anys fent la Patum. “La meva filla ho va veure per la tele, em va trucar i m’ho va dir”. Però el Patronat de la Patum li ha atorgat la distinció perquè abans de tenir l’accident que el va deixar en cadira de rodes, havia saltat de ple, i ara ho amb les maces, esporàdicament, als passacarrers. A ell, li van comunicar Marc López i Ramon Arisó, de la comparsa dels nans vells. Quan els va preguntar perquè l’havien proposat a ell, li van respondre: “perquè t’ho mereixes”.
