Especial, Casserres

“Casserres venia d’una crisi política i estava dividit, però els focs van deixar les diferències a un cantó”

“Casserres venia d’una crisi política i estava dividit, però els focs van deixar les diferències a un cantó”
Ramon Bernadas farà 68 anys aquest juliol. Fa temps que s'ha jubilat després d'una vida dedicada a l'Ajuntament. MARC CANTURRI

El Ramon Bernadas ha estat tota la vida ocupat. Ha passat mitja vida dedicada al poble, com a algutzir de l’Ajuntament. El juliol del 94 era l’encarregat de la gestió dels dipòsits d’aigua municipals. Amb els focs, se li va girar encara més feina. “Era un infern. Tothom trucava, tothom volia solucions, però ningú les tenia. Estàvem superats”, explica.

Des que els treballadors de l’Ajuntament van saber que hi havia foc a Gargallà, el consistori va aturar la seva activitat habitual. Els funcionaris van començar a trucar els grups de defensa forestal perquè es desplacessin a Gargallà a ajudar en l’extinció i, mentre els voluntaris hi anaven, es va originar un altre foc a l’altra banda del municipi, a la zona de Barbats. Aquest va ser el primer gir dramàtic de guió: “No hi havia prou gent”.

La situació es va complicar encara més quan, amb tota la gent al centre del poble, Casserres es va anar quedant sense llum i telèfon. El foc arrasava tot el que trobava. “Un infern”, repeteix amb insistència, i emocionant-se, el Ramon. Per sort, enmig del neguit, un veí del poble va facilitar un telèfon mòbil –dels pocs que hi havia aleshores- per poder trucar a la gent de Protecció Civil i la Guàrdia Civil.

Van tardar hores en arribar i, quan van ser al poble, deien a la gent que s’escapés. “Però on volien que anéssim? Hi havia foc per totes bandes!”, diu l’algutzir. Els guàrdia civils cridaven molt i a tothom: “Estaven molt nerviosos, no sabien que fer, i posaven encara més nerviós el poble”.

Estic amb tu

I en aquest escenari va passar el que pocs s’esperaven: el poble es va unir de cop. Casserres venia d’uns anys turbulents políticament: una sèrie de moviments a l’Ajuntament van dividir el municipi i van sembrar la tensió als carrers. “Fins i tot hi havia porcs penjats a les faroles”, recorda el Ramon. Però, pels focs, tot això va quedar a un cantó. El jovent del poble es va oferir per conformar grup de vigilància, i això acabaria sent clau per mantenir el nucli urbà com un lloc segur.

Els funcionaris de l’Ajuntament es van encarregar de gestionar tota aquesta organització. Per tant, el Ramon havia de ser al peu del canó, al poble, malgrat que casa seva, a la zona de Sant Pau, estava rodejada de flames. No es va poder escapar a veure-ho fins al vespre. Per sort, el seu germà va poder-hi arribar minuts abans que el foc i va salvar la casa. Els coberts, però, van quedar devastats.

Mentre el Ramon va anar a Bernadas, a Casserres hi va arribar la pitjor notícia de la tragèdia: dues persones havien mort a Sant Pau, a la zona on hi havia la casa del Ramon. La dona del Ramon assegura que va viure les pitjors hores de la seva vida: “Fins que no el vaig veure no podia estar-me quieta”.

Al final, el Ramon va tornar sa i estalvi a Casserres, i va passar dies sense dormir, liderant la feina des de l’Ajuntament. Els dies posteriors a l’incendi van ser frenètics: els veterinaris tenien feina a curar el bestiar ferit i l’Ajuntament es va encarregar de fer arribar aigua i menjar als que quedaven vius. Els mitjans d’extinció aeris no van arribar fins al cap de 2 o 3 dies. El Ramon, amb veu tremolosa, té clar l’antídot de tot l’entramat: “Si ens en vam sortir va ser perquè vam fer-ho junts, tot el poble”.

especial focs focs del 94 Ramon Bernadas

Comentaris