Especial, Casserres

L’infern, als ulls d’un nen de 9 anys: “Veure els pares superats és una de les escenes més dures que he viscut mai”

L’infern, als ulls d’un nen de 9 anys: “Veure els pares superats és una de les escenes més dures que he viscut mai”
Josep Llorens, actualment, sota una de les oliveres que va ser sobrepassada pel foc. MARC CANTURRI

El Josep era un nen. Tenia 9 anys i ganes de córrer en bicicleta i anar a la piscina, com qualsevol dia d’estiu. Però aquell 4 de juliol es va tòrcer ben aviat. A quarts de 12, amb la mare, van detectar una columna de fum a Gargallà i es van assabentar que hi havia foc i que venia cap a Casserres. Vivien a Cal Llorens, una casa de pagès de la zona de les Barraques, a un minut del camp de futbol i a dos del centre del poble.

Al migdia, mentre dinaven, la mare va veure per la finestra un altre foc a l’altra banda del poble, a Sant Pau. Van sortir de casa per anar a veure el foc de Gargallà i, de camí, es van trobar la veïna, que també havia sortit per veure si encara hi havia foc. Tot passejant, es van trobar les flames a 500 metres. El Josep i la mare van marxar corrents cap a casa, espantats, i la veïna també.

Ja a casa, la mare va tancar tots els porticons. Feia una calor espantosa. Al cap de poca estona ja eren al dispensari del poble, on es van trobar amb totes les mares i els nens de les cases de pagès. L’avi, el tiet i el germà gran del Josep es van quedar a casa, regant els camps per intentar salvar el màxim de terreny i propietats. Van acabar fugint quan tenien el foc tan a prop que la pell els bullia.

Des del poble, Ramon Bernadas, l’algutzir de l’Ajuntament, va dir a la mare del Josep que creia que Cal Llorens s’havia cremat. El Josep ho va sentir: “Ho recordaré tota la vida. Que et diguin que casa teva s’ha cremat és molt dur”. Des d’un dels edificis més alts del poble, la mare veu que, efectivament, el foc ja ha sobrepassat la casa. No s’havia cremat gràcies a ella, que havia tancat tots els porticons i va salvar la finca, però això no ho podria comprovar fins al cap d’unes hores, quan l’algutzir va dir a la família que el foc ja havia passat i que podien anar a casa a mirar com estava tot.

Estic amb tu

D’aquell dia, el Josep ho recorda tot. Fins i tot el que va dinar a casa, arròs bullit, minuts abans de fugir per por d’acabar calcinat. També recorda amb angoixa la impotència dels grans: “Estaven absolutament superats, i veure-ho és una de les pitjors escenes que he viscut mai. No sabien què fer. No tenien les eines per fer front a un foc tan gran. Mai estàs prou preparat per enfrontar-t’hi”.

El pare no era a casa. No hi va ser al cap d’unes hores. Treballava a Olvan i el foc de Sant Pau li impedia arribar a Casserres. Va tardar dues hores i només ho va aconseguir fugint de la policia, quan estava despistada. Aleshores no hi havia mòbils, només sabia que el foc s’apropava a Casserres i no tenia ni idea del que havia passat amb la seva família.

El Josep ha portat sempre dins seu aquell dia. De fet, fins als 14 anys va patir insomni. La mare ho confirma: “Va agafar un trauma”. Ell relata que “el fum se’m posava dins del cos i ja no en va sortir mai més”. Encara ara, cada cop que veu una columna de fum, es posa “en tensió”.

Des de fa uns anys forma part de les agrupacions de defensa forestal per “estar alerta i poder ajudar i prevenir perquè no es repeteixi mai més res igual”. Amb tot, com a casserrenc, lamenta “la mala gestió forestal que s’ha fet en l’últim quart de segle”. I afegeix que “avui en dia els mitjans d’extinció són molt millors, però nosaltres –els vilatans- també podem fer moltes coses per evitar que els mitjans hagin d’intervenir”.

especial focs focs del 94 Josep Llorens

Comentaris