Especial, Casserres

Pilar Sunyer: “Podríem haver cremat allà al mig però Déu va donar quinze dies més al meu marit”

Pilar Sunyer: “Podríem haver cremat allà al mig però Déu va donar quinze dies més al meu marit”
La Pilar Sunyer ara viu al centre de Casserres. És a punt de fer 84 anys. MARC CANTURRI

La de la Pilar Sunyer és una de les històries més colpidores d’aquell 4 de juliol. Des de casa van veure com el foc s’acostava i, a més, se’n generava un altre a Sant Pau. “Aquest [el de Sant Pau] no t’ha de fer por; el que te n’ha de fer és el que ve de Gargallà”, va dir-li el seu marit. I tenia raó: al migdia les flames van arribar a tocar de casa.

La Pilar recorda que tots dos anaven a buscar aigua al dipòsit de casa amb galledes: “Les tiràvem a les bigues que cremaven, però al cap de res tornaven a sortir les flames. Era un desastre”. Al final, van salvar les ovelles portant-les a un camp i ells es van quedar protegits darrere una casa. Mentre es protegien no es van adonar que cremava un cobert, amb els seus conills dins. També hi havia un gos que va arrencar la cadena. No l’han tornat a veure mai més. La Pilar creu que va morir cremat, mentre escapava.

El foc els va rodejar: “Podríem haver mort cremats. Ell portava una camisa i jo una bata de fibra. Ningú ens havia dit res i no ens havíem trobat mai en una cosa igual”. Encara avui no entén com van sobreviure: “Déu va voler que el foc ens voltés i va donar quinze dies més al meu marit”.

L’home, diabètic, va sobreviure a la tragèdia, però va caure malalt al cap de pocs dies. Els focs van deixar sense llum tota la zona i ell s’havia de prendre la insulina. Van intentar fer-ho com van poder fins que va tornar la llum. Això va ser dilluns. Divendres es va començar a trobar malament i dilluns següent va ingressar a l’hospital. El metge va dir que no hi havia res a fer: “Sempre hem cregut que va ser una feridura que li va anar pujant”. El 21 de juliol va morir.

Estic amb tu

Ara, 25 anys després, la Pilar s’ha fet un fart d’explicar la seva història. Cada any, quan arriba el juliol, la persegueixen perquè ho faci. Tot i tenir-hi pràctica, encara ara s’emociona. Aquella tragèdia va ser una de les últimes experiències que va viure amb el seu marit.

Ara viu al centre del poble, però passeja sovint pels camps de pagès on vivia abans. “Cada cop que veig herbes seques sense tallar em poso dels nervis; són molt perilloses”, reitera. Fins fa uns anys, quan ho veia, les tallava ella mateixa. Ara, a punt de fer 84 anys, els fills no la deixen: “Diuen que ja no tinc edat per fer-ho, però és que si no ho faig jo, no ho fa ningú”.

especial focs focs del 94 Pilar Sunyer

Comentaris