Les faies comencen a cremar però els flaixos de les càmeres i els mòbils fa estona que són llums intermitents a la plaça Catalunya de Bagà. Als peus d’una porta de la mateixa plaça, l’exalcalde Josep Casals s’ho mira amb un somriure impossible d’amagar. Té 93 anys i en fa més de 80 que viu la Fia Faia des de dins: “Abans sortíem des de cada casa, érem molt poca gent, però des que som Patrimoni de la Humanitat no hem parat de créixer”.
La Fia Faia ha sabut reinventar-se per obrir-se més enllà de l’Alt Berguedà i treure la gent de casa en unes hores on la majoria de famílies tenien el costum de preparar el tió i el sopar de Nadal. Ara també ho fan, però troben un espai a plena tarda per llançar-se faies enceses i ballar al voltant de la foguera. Entre els faiaires d’enguany hi ha el Jordi, que viu a Barcelona però té segona residència a Bagà: “Venim molt sovint i ens sentim baganesos. No ens podíem perdre un dia com aquest”. Com cada any des de fa 10, ha vingut amb la família i ha fet una faia per cremar-la a la Porxada.
Uns metres més amunt, un guardiolenc presumeix d’haver fet tres de les faies més grosses que s’exhibeixen al centre de Bagà. Molts turistes aprofiten per fotografiar-s’hi, instants abans que l’herba cremi. L’artesà que ha fet la faia explica que ho ha fet tota la vida: “Fa molts anys que vinc amb els meus fills. Primer els tibava jo, i ara em tiben més aviat ells”. S’han passat tres matins al bosc, agafant herba per fer les faies, i un parell d’hores dedicades a casa per deixar-les ben lligades i a punt per cremar.
En tots aquests anys, el faier de Guardiola –com l’exalcalde Casals- ha vist com la Fia Faia es reinventava i no parava de créixer. Tampoc ho veu malament, però bromeja: “A veure si morirem d’èxit, que no seria la primera vegada que passa en una festa tradicional”.
Mentre alguns es fotografien a les faies més descomunals, d’altres encenen les seves. Una dona d’uns 70 anys en porta una a les mans per primera vegada. És de Bagà i està acostumada a bregar al mig de la Porxada amb el foc a tocar, però mai fins ara n’havia posseït una per ella sola. La Fia Faia és una tradició familiar: “Veus tots aquests d’aquí a davant? Són meus, de la meva família. Els nens han pujat a la muntanya i aquí els esperem tots”. Aquest any ha sobrat una faia i l’àvia s’ha decidit a fer-la cremar.
Ja a la plaça Porxada, és complicat agafar lloc entre les voltes del porxo. Els més veterans fa estona que esperen per tenir una visió privilegiada de les danses al voltant del foc. El que, des de més enrere, els novells no s’imaginen és que els faiers seran capaços de llançar-se el foc com qui es passa una pilota de bàsquet.
L’artesà de Guardiola queda ple de cendra en caure-li una faia encesa a sobre. Se sent un ‘uh’ entre la gent del porxo. Ell s’espolsa i segueix fent volar les faies amb els fills. Part del públic no ho acaba d’entendre. “El foc d’una faia no crema? Deu ser com el de Patum”, diu una adolescent entre el públic.
El que sí que entén tothom ràpidament és la dansa al voltant del foc. Els primers balls són dels veterans, però en poca estona s’hi afegeix la gent que inicialment preferia veure el foc des de la distància. I així, la plaça Porxada esdevé una autèntica festa al voltant del foc, amb les faies ja gairebé desfetes i amb la il·lusió que, ara sí, ja és Nadal al Berguedà.
