El 4 de novembre del 2016 els Mossos van detenir l’alcaldessa de Berga per dur-la als jutjats de la ciutat, on va ser retinguda durant tot el matí. És el capítol més sonat d’una història que va acabar amb la seva inhabilitació durant sis mesos. Aquest dilluns l’esplanada de davant dels jutjats de Berga es va omplir per protestar contra una altra inhabilitació: la del president de la Generalitat, Quim Torra.
Els paral·lelismes entre un i altre procés fa dies que ressonen als mitjans nacionals, però fins ara la protagonista d’aquella primera inhabilitació no s’havia pronunciat.
Fa dies que la Via Venturós és a tots els mitjans de comunicació. A tu se t’ha vist molesta a les xarxes socials. Per què?
Jo no diria molesta, però sí sorpresa. És un concepte que a principis de setembre un periodista va posar sobre la taula i he notat que moltes vegades s’ha tergiversat la informació sobre el que va passar a Berga.
Si ha sortit als mitjans de comunicació és perquè l’entorn de Torra ha vist en algun moment la ‘Via Venturós’ com una possibilitat per combatre la inhabilitació. Hi ha hagut algun contacte entre el president (o el seu entorn) i tu en els últims mesos per parlar sobre la teva inhabilitació?
No. Mai.
I entre l’entorn del president i la CUP?
Que jo sàpiga no. Al contrari: va ser la CUP qui va voler acostar-s’hi, però finalment no ha estat possible. Jo personalment fa unes setmanes vaig dir a la CUP que volia fer un article d’opinió per explicar com havia anat la meva inhabilitació. El nivell de tergiversació era tal que necessitava explicar-ho. De fet, crec que l’únic article del món que ha sabut explicar la Via Venturós és el que va fer el 2018 el Jordi Muñoz a Nació Digital. Allà s’hi explica tot i, fins i tot, diu què es podria haver fet ara amb el president Torra.
Venturós, sortint dels jutjats de Berga, després de ser detinguda, el 2016. DIVINA LÓPEZ
Creus que són comparables les dues inhabilitacions?
El context és molt diferent. La condemna és la mateixa que en el meu cas, però a la vegada és molt diferent. D’entrada, perquè un Ajuntament no pot convocar eleccions i el Parlament, sí. Però, a banda, fa tres anys ens trobàvem en un escenari polític diferent: estàvem davant una cruïlla històrica i hi havia una estructura darrere que ens donava molta més seguretat per anar fins al límit. Des de llavors hi ha hagut una regressió de la pròpia autonomia.
Per què?
Perquè no tenim una legalitat pròpia… I la vam constituir! La teníem el 6 i 7 de setembre del 2017. Però el fet de no catapultar aquest procés és el que fa que ens acabem quedant sempre enrere i que no avancem en la construcció d’estructures de poder més enllà de la legalitat espanyola.
Per tant, la desobediència té límits.
I tant. Jo la vaig practicar fins on em van permetre. Si hi hagués hagut una legalitat pròpia, jo tiro milles. Però no hi era, i era un risc que anava més enllà de la meva persona. Hem d’entendre que els càrrecs polítics estem davant les administracions públiques i ens dediquem a fer actes administratius. I tots els actes signats per persones que no tenen competències per fer-ho es declaren nuls de ple dret. Per tant, qualsevol cosa que hagués signat com a alcaldessa durant la inhabilitació anul·lava acords de tota la ciutat. I el mateix passaria ara a la Generalitat, amb el president Torra.
I doncs, per on passa la via de la desobediència?
Per tenir una estructura de suport darrere que et legitimi per seguir ocupant el càrrec que ocupes. Això vol dir que hi hagi una estratègia conjunta. I això crec que no s’ha treballat prou aquests últims mesos, malgrat que la inhabilitació del president estava cantada. I és un error garrafal.
I a Berga hi era aquesta estructura?
Jo crec que sí. Cap grup municipal va presentar propostes a la investidura per escollir la persona que faria d’alcaldessa en el que quedava de legislatura. Vaig continuar participant a tots els òrgans, vaig seguir treballant fins al final del mandat. Les entitats em seguien convidant als actes com a alcaldessa… Hi havia aquesta unitat. Jurídicament era impossible desobeir, però a efectes pràctics sí, i ho vam fer.
La cadira de l’alcaldessa als plens de Berga va quedar buida mentre va durar la inhabilitació de Venturós. MARC CANTURRI
I des de fora de Berga -a la Generalitat per exemple- també vas notar aquest suport legitimador?
Depèn dels departaments sí. Jo em vaig reunir amb més d’un i em van contactar directament com a alcaldessa. Els tres primers mesos van ser molt difícils, és cert, però vaig acabar el mandat a força d’acostumar-s’hi.
Si la Generalitat hagués estat més propera a la teva inhabilitació, ara estaria més preparada per afrontar la de Torra?
No ho crec. Cadascú traça les seves estratègies i entenc que en aquell moment nosaltres en vam fer una adaptada a la realitat del 2018 i ara se’n seguirà una altra adaptada al 2020. Però insisteixo: el que trobo a faltar és que no hi ha ni el suport ni la legitimitat que vaig notar en el meu cas. Ens estan traient el president del país i estem parlant d’eleccions? Això és una guerra de sigles.
Tu que n’has viscut una, què faries davant una inhabilitació en el context actual?
Una inhabilitació no es combat amb màrtirs ni gent que s’immoli. En el meu cas anàvem cap a un canvi històric i una cruïlla brutal, tothom ho tenia clar i anàvem a fer-ho saltar tot. Per això anàvem al límit. A dia d’avui que un ajuntament sol mantingui una pancarta penjada no suposa res. O ho fem tots o no ho fa ningú. Ha de ser una estratègia unitària de tot l’independentisme. I ara no només parlo d’una estelada o d’una pancarta. Això ja va més enllà: tenim persones a la presó i a l’exili. És un despropòsit absolut. I la prova està en el que va passar dilluns: el poble surt a defensar el Govern, i el Govern hi envia els Mossos.
El que ha passat els últims tres anys és una retorn a la casella de sortida?
No, per mi no som a la casella de sortida. És un nou escenari. Sabem quin és l’objectiu i què ens trobarem davant. Ens hem equivocat, no ho hem fet prou bé, però seguim tenint un objectiu i no podem permetre que la repressió ens desviï d’ell. Com més avancem cap a l’objectiu, més repressió hi haurà. La nostra fita principal no ha de ser alliberar uns presos –que també- ni amnistiar –que també-, sinó la independència dels Països Catalans.
I com s’hi arriba, a la independència, segons tu?
Treballant sobiranies que com a poble hem de tenir per ser independents: des de l’alimentària o l’econòmica fins la política, la cultural o fins i tot la hospitalària. Moltes vegades tinc la sensació que ens mofem molt de l’Estat i el menystenim, perquè ells tenen els mecanismes i nosaltres no, perquè no els hem desenvolupat. I és important ser realistes per avançar. Cal portar la confrontació al mateix nivell que el 2017.
