El porta a porta no és un èxit de despatx, sinó de carrer

El porta a porta va a capítol per setmana des de fa tres anys. Sí, després de gairebé mil dies hi ha qui encara no li dona la gana de reciclar, i això embruta carrers. Però això fa temps que ha deixat de ser notícia, perquè els números demostren que en línies generals la comarca recicla com cap altra. El que darrerament és notícia és la gestió d’un repte que ha demostrat que la ciutadania estava preparada per afrontar-lo, però qui havia de portar el timó, no.

Els periodistes recordarem sempre més aquella reunió d’alcaldes en què els 31 municipis van dir un ‘sí’ rotund a canviar el model de recollida de residus. Semblava que ens anàvem a menjar el món. Anàvem a treure els contenidors del carrer! I ho anàvem a fer per unanimitat! Quants mandats feia que no s’acordava per unanimitat un projecte amb un impacte tan directe cap a la ciutadania? Jo m’atreveixo a dir que no havia passat mai. I menys al Berguedà, una comarca definida històricament per les discrepàncies polítiques, per veure com el veí t’avança per la dreta mentre tu discuteixes què vols ser de gran.

I el temps i els nous episodis de la història confirmen una trama que alguns podien intuir en aquella reunió d’alcaldes: la política berguedana no estava preparada per afrontar un repte monstruós com el porta a porta. Perquè, arribats a aquest punt, es pot dir sense pèls a la llengua que, als despatxos, el porta a porta se’ns ha fet gran.

Aquesta setmana s’ha escrit un nou capítol de desavinences, fonamentat en la teoria que el periodista que escriu setmanalment en aquesta finestra alerta des de fa temps: a cada casa hi mana un color diferent. Aquest any el ciutadà de Berga pagarà el mateix per a la recollida d’escombraries que el passat, malgrat que tot just fa un any el Consell va anunciar que el rebut s’apujaria dels 113,9 euros anuals a 121.

Com que encara no s’ha fet efectiva la dispensa (la fórmula que permetria al Consell Comarcal ser amo i senyor de la recollida de residus), l’Ajuntament de Berga hi havia de donar el vistiplau i ho va fer. Però una nova manca de comunicació entre totes dues cases ha fet que el moviment per aplicar el nou preu arribi tard. Es va aprovar el març i ja era tard. L’Ajuntament diu que ho va aprovar quan li van demanar. Però ja era tard. I a finals d’any, els ciutadans hauran pagat el mateix que un any enrere (set euros menys del previst) i els gestors del porta a porta hauran rebut ben bé 90.000 euros menys. I, si ja per si sol, el servei és deficitari, aquest any, entre tots, hi posarem una cullerada més perquè ho segueixi sent.

I aquí, qui ha fallat? Cada casa té arguments per defensar-se. Però l’única casa que té la raó innegable és la de qualsevol escala del passeig de la Pau, del passeig de la Indústria, del carrer Major, de Pinsania, de Casampons o dels Pedregals. Qualsevol casa que, des de fa tres anys, té quatre cubells a la cuina, que gairebé cada nit baixa una fracció al portal i que dos cops l’any rep un rebut per pagar el servei de recollida. Totes aquestes cases haurien pagat els set euros de més. Moltes es van queixar en el seu moment perquè ho trobaven injust. Però haurien pagat.

I sí, el 2022 es tornarà a apujar el rebut. Aquesta vegada fins a 125 euros. A Berga, com que no s’ha fet el pit stop als 121, la quota passarà de 113,9 a 125 d’un any per l’altre. I segurament el 2023 tornaria a tocar apujar el rebut, perquè el preu per entrar tones a l’abocador cada cop és més alt i perquè gestionar les escombraries cada vegada és més car. Però potser és hora que les cases grans estiguin a l’altura de les cases petites. Potser és hora que el capità del vaixell digui sense embuts que el porta a porta és enormement deficitari, però no ens importa, perquè hi creiem. I potser és hora que no ens importi perdre anualment milions d’euros en un model que ens fa ser una referència al país. Potser si qui porta el timó per primera vegada premia a la tripulació, en lloc de fer-li gratar la butxaca, el descontentament general sobre el porta a porta canvia. Potser si algú de la casa gran decideix congelar el rebut per primera vegada, per més que això suposi fer un servei més deficitari, alguna casa petita comença a creure’s que qui mana està fent les coses bé. I potser tot plegat seria un primer pas, que en necessita molts altres, perquè els despatxos estiguin a l’altura del carrer.

X