Parlem del que no ressona

No, el Berguedà no té la clau de la principal porta d’entrada a França i al Pirineu. El que té és un coll d’ampolla incapaç d’absorbir tots els cotxes que hi passen, un projecte que encadena promeses incomplertes per part de tots els colors polítics i dos senyors peatges (un al nord i un al sud) que són els més cars de l’Estat i que encareixen una mica més l’arribada del turista.

No, el Berguedà tampoc té ara mateix una posició estratègica a la Catalunya central. Podria ser el cor del centre del país, però és més aviat un laberint d’artèries. Entre Berga i Solsona hi ha 45 quilòmetres, però per arribar-hi (en cotxe, per força) calen 50 minuts. Entre Berga i Ripoll hi ha 45 quilòmetres més i per arribar-hi cal més d’una hora. Són pràcticament els mateixos quilòmetres que ha de fer un vigatà per arribar a les portes de Barcelona. La diferència és que ell ho fa en només mitja hora i ho pot fer en bus o, fins i tot, en tren.

I no, efectivament al Berguedà el cotxe no és un luxe, sinó una necessitat. I no n’hi ha prou traient pit perquè el transport públic actual és molt millor que el de fa cinc anys perquè, així i tot, continua sent un acudit de mal gust comparat amb el de la majoria de comarques veïnes. I mentre Barcelona estudia posar peatges a l’entrada de la ciutat i fer-ne fora els cotxes, els gestors del transport públic del Berguedà diuen que hi ha les línies de bus que es necessiten i que, si la demanda en reclama més, n’hi posaran. I jo em pregunto: de tots els berguedans que baixen cada dia a Barcelona, quin percentatge hi va en bus i quin, amb el seu cotxe? A Vic segur que el percentatge dels que van en cotxe també és alt, però, escoltin, de dilluns a divendres pràcticament surt un bus cada 10 minuts cap a Barcelona. Ah, i surt des d’una estació. Si fa no fa, com al Berguedà.

I no, al Berguedà no està en una posició privilegiada al país pel que fa a connexió a internet. El 95% del que presumeix el Govern és irreal. Perquè el 95% de connectats a la fibra òptica només engloba 20 dels 31 municipis de la comarca. En falten 11 (faltaran a finals d’any, ara encara en falta algun més). I són els més petits. Perquè sí, el Berguedà també és un niu de micropobles, i això per un cantó és encantador, però aquest encant també té espines.

Perquè no, el Berguedà no celebra amb cava tenir els dos municipis més petits del país. Ni tan sols els dos municipis brinden. Perquè el que voldrien és deixar de ser-ho, però no poden. Més aviat el contrari: estan condemnats a ser-ho per sempre. Tenen totes les cases habitables plenes i només poden guanyar empadronats encabint nous membres a les cases on ja hi ha gent. Perquè, per més que als consellers els agradi fer-ne gala, la revifada poblacional de Gósol durant la pandèmia és pràcticament impossible de repetir enlloc més.

I no, el Berguedà no té prou marge per créixer en habitants, ni en empreses. Perquè les indústries que volen establir-se o expandir-se aquí ara mateix no tenen sòl per fer-ho.

Però, atenció, perquè que fa mesos que el Berguedà ressona i ressona al Parlament. Tenim mancances a cabassos per omplir sessions parlamentàries, però de moment la comarca només ressona i ressona per uns Jocs Olímpics que han après a caminar, però han après a fer-ho malament. I això -que l’únic debat en clau berguedana sigui per una candidatura absolutament embrionària- diu molt dels d’aquí, però sobretot diu molt dels d’allà. Perquè si de veritat coneguessin (i els preocupés) el Berguedà, un ‘sí’ o un ‘no’ als Jocs seria el menor dels seus maldecaps.