Títols de Patumaire per a la Patum de la tele: “si l’haguéssim de veure des de la plaça, ens menjaríem les ungles”

Manel Medina, Hèctor Aranda i Eric Calderer reben el reconeixement per la feina a TV Berguedà

Hèctor Aranda, Manel Medina i Eric Calderer
Hèctor Aranda, Manel Medina i Eric Calderer

Quan l’han cridat per lliurar-li el títol de Patumaire, Hèctor Aranda ha deixat la càmera ben enquadrada per captar la imatge de si mateix, Eric Calderer ha abandonat uns segons la taula de realització, Manel Medina ha reposat el micròfon al terra i, després de recollir volant el diploma, tots tres han continuat la transmissió. Ni per rebre premis es demanen festa.

Més de 20 hores de Patum en directe en cinc dies, i nits amb 3 o 4 hores per dormir. “Per mi, la Patum és la tele. Si ara me l’hagués de passar saltant a la plaça o mirant-me-la des d’un balcó, em menjaria les ungles”, resumeix Medina.

Títols per a comunicadors

Avui, tres comunicadors de Televisió del Berguedà han rebut el títol de Patumaire en un gest inusual del Patronat i de l’Ajuntament: han reconegut oficialment —amb diploma i tot—, que Patum no només es fa des de les comparses.

Això, que és evident, ha costat anys que es veiés clar. Medina té un record dels seus primers anys a la tele: “Quan vaig començar a voltar per la plaça amb el micròfon, alguns patumaires de tota la vida em cridaven ‘Què collons vol dir això de la Patum per la tele? Qui la vulgui veure, que vingui aquí!’. Ara són ells mateixos que se la miren asseguts al sofà, per la tele, i sort en tenen.”

Manel Medina va començar als 28 anys. Els pioners de la tele (Tarrés, Vancells, Espuña i companyia) sabien molt de cables i antenes, però els faltaven locutors. I van convèncer el de Ràdio Berga perquè posés veu als primers salts.

Hèctor Aranda va caure gairebé per casualitat a Canal 4 —”la tele del Siles”, resumeix— un dia de 2004. Aquell mateix Corpus, ja el va veure des de l’òptica d’una càmera. Va estudiar audiovisuals, i va anar fent de la tele una professió.

“Amb la llanterna com si fos un micròfon”

I Eric Calderer ja és de la generació crescuda amb la Patum de la tele. “Me la mirava des de casa de la iaia, i jugava a fer-ho jo, amb una llanterna com si fos un micròfon”. Fins que un dia, la seva tutora, Maria Alba Tort, li va dir que a la tele feien un càsting per trobar quatre reporters per a la Patum infantil. Allà es va estrenar ell, amb 12 anys, i amb els 25 que té ara, ja porta més de mitja vida, literalment, amb els micròfons de veritat.

Els dos locutors es barallen per dir-se “mestres”. El Manel diu que l’Eric té “l’energia de la joventut” i que desborda d’idees. I l’Eric confessa que ha heretat del Manel dues coses: l’ofici —”sap sempre on m’he de col·locar a la plaça”— i el seny —”té clar quan s’ha d’estar seriós i quan es pot fer més conya”.

I el de càmera, l’Hèctor, recorda la fila de col·laboradors que fan possible el miracle. “No soc jo sol, hi ha càmeres per tot arreu”. Però la seva, admet, té la perspectiva més privilegiada. “Segurament, el balcó de cal Cosp té la millor perspectiva de la Patum”, confessa, “i la Patum visualment és insuperable”.