L’enquesta de l’Aquí Berguedà sobre la ubicació de la futura estació d’autobusos de Berga ha recollit 676 vots. 340 han estat per la Rasa dels Molins i 336, per a la Font del Ros. I, pel que es palpa a les xarxes socials, molts hi han trobat a faltar una tercera opció: Que la facin on vulguin, però que la facin. I tinc la sensació que aquesta mentalitat -la de preferir l’eficàcia, a l’estudi– és cada vegada més contagiosa. I amb raó, trobo. Perquè, amb l’estació i més enllà de l’estació, fa massa anys que el polític imagina, promet i fracassa, mentre el ciutadà s’engresca, es decep i s’enfada.
L’hemeroteca parla sola. I els programes electorals, també. I queden poc més de deu mesos per la propera vegada que els alcaldables ens cridaran a les urnes. Deu mesos farcits de noms, de promeses, de debats i, inevitablement, de friccions. I poden ser deu mesos perduts si qui lluita per recollir vots, no dedica ni un segon a analitzar qui té davant, lluitant pel mateix objectiu, i busca punts d’encaix. Perquè se’ns ha acabat el temps pel que fa als projectes de ciutat. Ja no hi ha marge per debatre segons què, perquè discutir vol dir estancar-nos. Hem demostrat que no sabem entendre’ns, quan sobre la taula hi ha determinades carpetes. I si l’objectiu és avançar (i ho hauria de ser), caldran grans acords per a grans projectes.
Si abans d’eleccions no hi ha una alineació d’astres que encarrili la carpeta de l’estació cap a la Rasa dels Molins, caldrà una majoria aclaparadora que es cregui una ubicació i la defensi a mort, més enllà del color que l’estigui tirant endavant.
Caldrà una majoria aclaparadora que pacti un gran acord per al mercat municipal. El que sigui, però que serveixi per donar vida a un espai que agonitza i empitjora sense aturador des de fa temps.
Caldrà una majoria aclaparadora que posi el focus en el carrer Major (i en totes les zones comercials en decadència) i comparteixi una mateixa idea per al seu futur. I el mateix caldrà per a Queralt i per a altres expedients que fa anys que omplen els plens de debats polítics que han demostrat ser lluny de ser resolutius.
És evident que cada programa electoral ha de tenir personalitat i que cada força aspirant hi ha d’introduir el seu segell. Però si això fos una carta als Reis (i he decidit que ho sigui), demano que els que solen pecar d’optimisme agosarat, s’esforcin en els seus programes per ser un punt més realistes; i que els que tendeixen a aferrar-se en el dia a dia, facin un esforç per acostar-se als de la mirada llarga.
Però sobretot, demano que s’entomin els mals endèmics i s’encarin amb pactes de ciutat. Una idea compartida entre tots i diferents processos per arribar-hi, si cal. Però, com a mínim, que hi hagi un objectiu comú. I que, passats els comicis, si algú ha de posar tanques en el camí, siguin els de fora, i no nosaltres mateixos.
