Des de Cal Teuler fins a La Plana. Des del Molí del Castell fins a Sant Serni. Preguntis a qui ho preguntis, qualsevol avianès respon el mateix: el Lluís és molt més que el cuiner de l’escola.
Ara s’ha jubilat, gairebé mig segle després d’aterrar al menjador del centre. Pel camí, però, no només ha alimentat generacions d’alumnes, sinó que també ha fet dinars a la gent gran del centre de dia, als usuaris del Taller Coloma, als comensals d’àpats populars i, fins i tot, a famílies que han anat a picar-li la porta per oblidar-se de cuinar en grans celebracions. I mai s’ha anunciat enlloc. Tot, gràcies al boca-orella i a la traça davant els fogons.
La mare, la primera mestra
Sempre l’ha fascinat la cuina. La seva família va arribar a Avià quan ell tenia 3 anys. Venien d’una casa de pagès lleidatana i en buscaven una a prop de Berga perquè el seu germà volia ser mecànic i aquí es podia formar.
Van anar a parar a Cal Janó i ell va anar a classe a les antigues escoles d’Avià fins a 8è d’EGB. L’últim trimestre del curs, però, ja el va fer a l’escola actual, on al cap d’uns anys es faria un fart de fer dinars.
Recorda que, a casa, qui cuinava sempre era la mare. Però un diumenge anava molt atrafegada i no va poder-ho fer. Ell sempre l’observava mentre feia el dinar i aquell dia li va dir si podia provar de fer-lo. “Li devia agradar molt perquè, quan el va tastar, em va dir que potser serviria per treballar a Queralt”, recorda.
Dos anys a Queralt
D’entrada en va treure ferro, però la seva mare –“que era molt bona cuinera”- va anar a demanar feina per ell al restaurant del santuari. I el van agafar com a auxiliar de cuina els caps de setmana. En aquella època, treballar a Queralt eren paraules majors: “No hi havia molts dels restaurants que hi ha ara i, des de Setmana Santa fins al setembre, l’època de batejos, comunions i casaments, cada cap de setmana estava ple”.
Ell hi va aterrar sense saber més que el que havia vist a la cuina de casa, mentre la mare feia el dinar. Recorda que el primer dia li van posar setanta truites de riu al davant i li van dir que les netegés. “No sabia per on agafar-m’hi”, apunta.
Però, a poc a poc, va anar agafant pràctica i va acabar treballant-hi, també, entre setmana. Això va portar-lo a viure dos anys a Queralt. “La meva feina era a la cuina, però quan s’havien de fer altres coses també m’hi havia d’agafar. I allà a dalt sempre n’hi havia, de feina a fer”, comenta.
Un treballador incansable
En tots aquests anys, ha viscut un munt de canvis des de la cuina. El més impactant: el nombre de comensals. El primer any de menjador hi havia una seixantena d’infants i aquest últim, gairebé 200. I recorda que a principis de segle s’havien acostat als 260.
A més, durant una època, quan els alumnes de l’escola tornaven a classe, el Lluís també havia de fer el dinar als usuaris del Taller Coloma. “No em donaven més diners i no em sabia pas greu, m’ho passava molt bé amb la canalla. Però era tota una pallissa”, reconeix.
Aleshores, el Lluís era un treballador de l’Ajuntament. Això implicava que també s’ocupava de cuinar els àpats de les festes locals. Més endavant, s’hi van sumar els àpats del centre de dia. I també les peticions de particulars, sobretot quan s’acostaven festes. “Algun Nadal havíem arribat a fer 1.000 menús”, assegura.
Treballar cada dia durant 50 anys
Tot plegat ha portat el Lluís a treballar pràcticament els 365 dies de l’any durant mig segle. De fet, quan era més jove, combinava els serveis a l’escola amb altres feines a restaurants, en caps de setmana, i també amb formacions en cuina. “M’ha agradat molt la meva feina, tota la vida”, justifica.
I d’anècdotes -diu-, en té a cabassos: “A vegades penso que algun dia en podria fer un llibre”. Recorda, per exemple, que, abans, les finestres de la cuina de l’escola no tenien les mosquiteres que hi ha ara. Són finestres molt grans i, als nens, sempre els ha agradat molt jugar. Doncs bé, un dia a algú se li va ocórrer llançar un gripau cap a dins de la cuina, amb la mala fortuna que va acabar dins l’olla on el Lluís feia el dinar. “Vaig haver-lo de llençar tot i tornar a començar”, recorda, tot rient.
La nova etapa: “Vull viure tranquil”
Des de fa uns 20 anys, no forma part de la plantilla de l’Ajuntament, sinó que va fer la seva pròpia empresa i el govern va contractar-lo per al servei de menjador. Ara, amb la jubilació, l’empresa es dissol, però n’arriba una altra que li és ben coneguda. Una de les noves responsables és la dona del seu nebot, que, a temporades, l’ha ajudat a la cuina, i ara agafa el timó.
Ell n’està “molt content” i diu que, sempre que calgui, els donarà un cop de mà. Però té clar que ha tancat una etapa i té ganes de gaudir de la nova: “Vull viure tranquil. M’agrada caminar, llegir, els documentals, viatjar… I ara és el moment de fer-ho”. I, tot i que recorda que durant la pandèmia va trobar a faltar els fogons de l’escola, creu que ara serà molt diferent: “No és el mateix quan t’imposen una cosa, que quan decideixes fer-la tu”.
