Milagros Carmen: “Sempre he estat la primera a fer el que tothom deia que no podia fer”

La ‘Mila’ s’ha desviscut durant anys per ensenyar l’atletisme a generacions de Gironella i ara veu emocionada com la vila estrena la seva pista.

Milagros Carmen, la gran ànima de l'atletisme durant dècades, a Gironella. ROSA CASTILLA - LA FOTOGRÀFICA

Milagros Carmen és l’ànima de l’atletisme a Gironella. La vila ha estrenat aquest febrer la seva pista d’atletisme, la primera de la comarca i una infraestructura reclamada durant anys a la zona. El nom de la Milagros va aparèixer a més d’un parlament durant la inauguració de la pista, i és que molts veïns van gaudir, de petits, de les seves classes com a monitora. Ara té 78 anys i ja no fa classes, però no es va voler perdre una inauguració que va viure amb emoció.

Per què ha tardat tant a arribar aquest dia?

Perquè els que havien de fer la pista no creien realment que fos necessària. El Pujol va venir a inaugurar el pavelló i el vaig enganxar fort. El Samaranch, també. I fa molts anys vam baixar a Barcelona per demanar la pista i ens van dir que per què la volíem, si teníem unes muntanyes precioses.

A tu t’ha agradat sempre la muntanya.

Molt. És una cosa que es porta a dins. El meu pare era aragonès, la mare, catalana, i els avis, de Gósol. Deu ser això, perquè des de ben petita m’ha agradat tot això [assenyala l’entorn]. Però l’atletisme és diferent, i aquí mai ho hem tingut fàcil per entrenar-lo.

Com us ho fèieu, abans?

Com podíem. Hi havia una pista a Puigcerdà, una a Vic i una a Manresa. I punt. I baixar a Manresa no era com ara, que amb el cotxe hi ets en poca estona. Aquí a Gironella solíem fer sèries a la recta de la piscina, però quan la fas, t’adones que no és tan plana com sembla i les cames ho noten.

Milagros Carmen ha passat dècades reclamant una pista que, ara, per fi, s’ha inaugurat. ROSA CASTILLA – LA FOTOGRÀFICA

Sempre expliques que cada cap de setmana t’emportaves la canalla a la muntanya, amb la teva furgoneta vermella.

Em va fer il·lusió que en parlessin a la inauguració de la pista. Els carregava i ens n’anàvem al lloc més pla que trobéssim a la muntanya. No ho he fet mai per diners, sinó perquè m’agradava. I gairebé tots els veïns que ara ja són grans han passat per mi.

I t’ho recorden?

I tant! L’altre dia, a la inauguració, va venir un grup i em va dir: “Mila, no saps el que ens vas donar!”. I jo els vaig dir: “No, nois, no. No sabeu el que em vau donar vosaltres a mi…!”.

La muntanya sempre m’ha agradat, però l’atletisme és diferent, i aquí sempre ho hem tingut difícil per entrenar-lo.

El Berguedà ha perdut atletes sense pista?

Molts! I molt bons! Però era inevitable: la realitat els portava a fer altres esports o a anar-se’n a la muntanya.

És curiós perquè, d’entrada, l’atletisme sembla de les disciplines que necessita menys infraestructura per fer-se i és dels que ho ha tingut més complicat.

I és la base de tota la resta d’esports. L’atletisme és la mare dels esports. Però això qui ho havia d’entendre mai s’ho ha cregut. La gent es pensa que l’atletisme és córrer i prou, i l’atletisme és molt més. Per fer qualsevol esport (i jo n’he fet molts), necessites un fons, una fortalesa, que et dona l’atletisme, i aquí sempre ho hem tingut complicat per entrenar. I hi ha una cosa molt clara: per fer esport d’equip, necessites gent; i en l’atletisme, et poses les espardenyes i fas el que veritablement vols fer.

Vas néixer a Pamplona. Com acabes aquí?

Hi vaig néixer de casualitat, perquè al meu pare li va tocar treballar-hi. Quan tenia 14 anys, vam tornar a Catalunya i, al cap d’uns anys, vaig acabar venint a Viladomiu, on vaig conèixer el meu marit, em vaig casar i vaig tenir un fill.

L’atletisme és la mare de tots els esports, però això qui ho havia d’entendre mai s’ho ha cregut.

I l’esport? D’on surt aquesta fal·lera?

Havia anat a escola amb les monges salesianes de Pamplona i sempre ens havien fet fer molts esports. Això sí, fèiem només els que deixaven fer a les nenes. Amb els nens no ens podíem barrejar en aquells temps. Havia corregut molt des de petita, havia fet gimnàstica i també havia jugat molt a la pilota basca.

I això de només poder fer alguns esports, com ho portaves?

Ui, jo sempre he sigut molt diferent de tothom. Sempre he estat la primera a fer coses que els altres creien que no podia fer perquè era una dona. Això es porta a dins. Uns anys després de tenir el nen, vaig tornar a córrer i hi anava sola. I un dia la colla de nois del poble que hi solien anar em van dir si volia anar amb ells. Hi vaig anar encantada i des de llavors vam anar sortint cada diumenge.

Milagros Carmen, durant l’entrevista a l’Aquí Berguedà. ROSA CASTILLA – LA FOTOGRÀFICA

I el club d’atletisme del poble, d’on surt?

Del Jordi Valls i el Ramon Costa. Jo els ajudava com a vocal i en el que podia. El cas és que hi va haver un moment en què es va estar a punt de dissoldre i jo vaig dir que, mentre hi hagués la Milagros, això no passaria.

I què vas fer?

Vam passar uns anys en què no érem un club, sinó que ens dèiem Amics de l’Atletisme. Jo feia de presidenta. Encara fèiem la Gironella-Casserres, però vam acabar decidint organitzar una altra cosa perquè aleshores ja es feien moltes curses de fons i vam creure que calia inventar alguna altra modalitat. I així va sortir la marató per relleus que vam fer durant nou anys. També anàvem a buscar la flama cada any i fèiem la Cursa de Sant Jaume.

El club d’atletisme de Gironella va estar a punt de dissoldre’s i jo vaig dir que, mentre hi hagués la Milagros, això no passaria.

I tu, més enllà de les entitats, anaves corrent, no?

I tant. A tot arreu on podia. He fet totes les curses que he pogut. N’hi ha alguna que m’ha quedat pendent, però és normal. Qui vol fer moltes coses, sempre en vol fer més, i sempre li’n queden de pendents. L’última que vaig fer va ser la mitja marató de Catalunya. Vaig fer-la en sis hores, eh? Però, és clar, tenia 66 anys…!

I ara què?

Ara m’emociona veure que hi ha això [la pista d’atletisme] aquí. Però són els d’ara, les generacions joves, els que l’han d’aprofitar. Els grans hem lluitat molts anys perquè ells hi puguin entrenar. Ara els toca a ells fer-ho. I si no és atletisme, que facin una altra cosa. Però que facin esport.