El Francesc ve d’una família molt teatral. Recorda amb nitidesa una tarda al Teatre Municipal. Tenia 8 anys. Era dia de Pastorets i el seu pare dirigia. El seu germà feia de Sant Gabriel, però aquell dia no podia actuar. El pare buscava a correcuita algú per substituir-lo i el Francesc va alçar la mà més d’una vegada. El pare no li feia cas, fins que la Montserrat Minoves el va agafar i li va dir que recités el paper.
Se’l sabia fil per randa de tantes vegades que l’havia sentit a casa. El van vestir de Sant Gabriel i va sortir a l’escenari. Des de llavors, no n’ha baixat. I ara, després d’haver-se format i haver treballat incansablement, comparteix escenari amb dos dels grans noms del teatre català, Jordi Bosch i Mercè Pons, al Teatre Romea, amb Mort d’un comediant.
No has deixat mai de fer teatre. I això que t’hi vas posar de ben jove.
A Berga tenim un grup de teatre molt actiu i una cosa meravellosa que són els Pastorets. Amb la Farsa sempre he fet coses i sempre vaig pensar que voldria fer teatre de gran. Però quan vaig acabar el batxillerat a casa em van dir que fes alguna cosa de profit. I vaig fer biotecnologia. Vaig aguantar tres anys, em vaig presentar a les proves de l’Institut del Teatre i vaig entrar. I a partir d’aquí comença una altra història.
Vens d’una família que és molt de teatre i, d’entrada, et van aconsellar que anessis cap a una altra banda.
És que el teatre és un món molt complicat. No és un tòpic. L’èxit depèn de molts factors que no controles. Una professora deia que per dedicar-t’hi has de posar-hi un 25% de talent, un 25% de treballar-t’ho i un 50% de sort, de ser en el lloc i el moment oportú. Jo entenc que a casa em diguessin el que em van dir. No és una feina estable. Sé què faré fins al desembre. A partir de llavors, ja ho veurem. Són molts interrogants que has de saber gestionar i viure-hi.
T’hi veus tota la vida?
Tota la vida és dir molt. Ara com ara, sí. Però soc molt conscient que ara m’hi dedico, i potser d’aquí a un any i mig no podré fer-ho i hauré d’anar cap a una altra cosa. I no passarà res. M’he hagut d’ordenar i treballar molt per arribar a aquest punt, i sempre he entès que això va de posar-hi ganes i energia, però no obsessionar-te. Això sí, si pogués triar (que no puc), triaria ser tota la vida actor.
I si no, què series?
Probablement em dedicaria a l’educació o a temes socials. I això que vaig començar fent biotecnologia…! (Riu) Tampoc em desagradaria ser programador cultural.
Quin record tens de l’Institut del Teatre?
Recordo suar molt. De les 8 del matí a les 10 del vespre, cada dia, concretament.
I quan en surts, què passa?
Doncs passa que a l’Institut hi trobo dos companys més, que són el Marc Tarrida i l’Abel Reyes, i un professor, que és el Juanjo Cuesta, que vol fer un espectacle amb nosaltres. I creem la nostra companyia, Dúo Fàcil. L’estàvem preparant sense saber si el podríem fer i, de cop, a última hora, a una sala de Barcelona, La Seca, els cau un espectacle i ens ho ofereixen. I es converteix en el primer espectacle professional amb Duo Fàcil i el segon de la meva vida.
I el primer?
Va ser fer de substitut del meu germà a la Trinca.
És veritat! Com va sorgir això?
Fa uns anys ja. El meu germà era un dels membres de la nova Trinca, però es va lesionar i no podia fer un bolo. Em va dir si el volia fer jo, el que passa és que faltava una setmana per l’espectacle. Vaig sortir a l’escenari amb el meu germà guiant-me per l’orellera. A partir d’aquí vaig anar fent de substitut, tant del meu germà com de qualsevol dels altres membres. I va ser un aprenentatge molt bèstia.
Tornem al moment d’acabar l’Institut del Teatre. Et surt la primera feina, però en venen més. En un món tan incert, com et busques la vida?
T’has de fer conèixer com pots perquè, quan passin coses, la gent pensi en tu i et truqui. En paral·lel a Duo Fàcil, vaig començar a fer altres coses amb altre gent, i també feia classes de teatre. El novembre del 2020 vaig fer un càsting obert al Lliure i em van donar un paper. A partir de llavors, he pogut anar encadenant coses: algunes de més grosses, altres de més petites.
I hi ha alguna fórmula màgica?
Treballant molt. Si no treballes, no et coneixen; si no et coneixen, no treballes.
I ara com estàs?
Ara molt bé. Tranquil. Porto un any de cul. De setembre a desembre, vaig fer set espectacles diferents. Ara només estic fent Mort d’un comediant, al Romea. Dic que només faig això, però ja és el que hauria de ser.
I a tu ja t’està bé, ara, fer això i prou?
M’està molt bé! (Riu) He guanyat en qualitat de vida, tinc temps per pensar en altres coses i per dedicar hores a projectes futurs. El teatre no és la meva vida, és la meva feina. Bé, és clar que és la meva vida, perquè m’ho estimo, però no vull que la meva vida sigui només el teatre. El Francesc és moltes altres coses!
Vius a Barcelona.
Sí… I m’ha costat molt. Jo odiava Barcelona. Quan estudiava intentava baixar el màxim de tard que podia i me’n tornava a Berga tan de pressa com podia. Però a l’Institut hi vaig passar tantes hores i hi vaig fer tants amics, que es va suavitzar tot.
I ara, qui paper ocupa Berga?
Berga és casa. Hi pujo un cop al mes, si puc.
I com ho portes?
No gaire bé. Estic bé a Barcelona, però sempre hi ha la intenció de marxar-ne. Mai m’he desvinculat del tot de Berga, ni vull fer-ho. El que està clar és que Barcelona no és per sempre, i Berga sempre serà casa.
