Hi ha paraules que diem al Berguedà i que, quan les pronunciem fora —a Barcelona, per exemple— ens miren estranyats. El català és una llengua rica, amb accents, formes de parlar, girs sintàctics i vocabularis que varien força d’un terreny a un altre. I, com en tantes altres coses, també en la llengua, el Berguedà és singular.
Des de la capital, Berga —amb e tancada, per favor— fins als pobles del nord i el sud de la comarca, hi ha expressions que ens fan únics.
Fa una dècada, el doctor Josep Vidal-Alaball va recollir paraules i expressions pròpies d’aquí, amb les aportacions de molts berguedans, al seu bloc personal. I l’escriptor Màrius Serra va dedicar a Berga un capítol de la seva secció televisiva «Paraules en ruta«.
D’allà i d’altres fonts, en sorgeix aquesta llista de 10 mots o frases berguedanes.
1. Tastet/tastec sec
Per Patum, al bar Ski de Berga hi tenien una llista dels entrepans que servien a la seva carpa del passeig de la Pau. A dalt de tot, hi deia «Tastet (botifarra)«: tastet per als berguedans i, botifarra, per als de fora. Calia l’aclariment entre parèntesis, perquè això del «tastet» costa d’entendre si no ets de Berga o rodalies.
En efecte, al Berguedà, de la botifarra, en diem tastet i, sent així, té tota la lògica del món que el fuet sigui el tastet sec.
Expressions en cert desús sobretot entre els joves, encara són ben vives a les carnisseries i xarcuteries, i ens fan diferents també en el menjar.
2. Fuet
Per tant, el fuet, al Berguedà, és en tot cas el tastet sec més industrial —el de Casa Terradellas, per exemple—, o bé —això més sovint— el petard típic de la Patum.
Tenim els fuets dels plens, els Quatre Fuets i fins i tot els fuets de xocolata del cap d’any patumaire.
Ningú fora de Berga entén que els petards es diguin fuets i, en realitat, el nom comercial dels fuets, el que apareix al catàleg de la pirotècnia Igual, és «bengala» i no pas fuet.
Però, a Berga, que ningú no ens tregui els nostres fuets.
3. Prou
«A Berga, prou vol dir sí«: ja ho deien PD Nanfu i Salasxic a «Agafant el porró» en la versió que van fer d'»Agafant l’horitzó» de Txarango l’any 2018.
Però, atenció, «prou» és un sí desganat, amb matisos, sense entusiasme. Si demanes a algú si vol anar a fer el got amb tu i et respon «prou», no et flipis, t’ha dit que sí, però segurament perquè no té gaire res millor a fer.
4. Fer el got
Al Berguedà, no anem a prendre alguna cosa, anem a fer el got. L’expressió és pròpia de la comarca i d’algunes zones pròximes, com Osona, però fora d’aquesta àrea sona raríssima, i fins i tot és incomprensible.
Cap a Girona, diuen «fer el toc» i és bastant general «fer un beure», però «fer el got» és una marca ben berguedana, ideal per quedar a Cal Negre, per exemple.
5. Fer (o donar) el volt
Els berguedans tampoc anem a passejar, anem a fer (o donar) el volt. Atenció, si ho escrivim, hi hem de posar una t al final: és volt, i no pas vol, perquè voltem, no volem.
Els de Berga solien fer el volt de Cal Ojo a Cal Cardona quan anaven carrer Major amunt i carrer Major avall, perquè aquestes dues cases marcaven els límits de la ruta.
6. Torreta
No és una torre petita —o, ben mirat, sí que ho és, ben petita i cap per avall—: la torreta és un test, un recipient de terrissa on plantem les flors.
Cada terra fa sa guerra, i aquesta és una de les paraules més variables segons els territoris: arenera, cossiol, jardinera, polsera, recipient, sorrera, torratxa, vas… Al Berguedà, definitivament, és una torreta.
7. Postada
El mossèn Antoni M. Alcover, autor del «Diccionari català-valencià-balear», va visitar Berga tres vegades, amb una llibreta a la mà, i va apuntar diverses paraules que el van sorprendre. El 1921, va anotar la paraula «postada«, que va definir així: «post a on posen lo pa fins i tant que el se mengen«.
Al Berguedà, un segle després, no diem «prestatge«, diem «postada», i ja no només per al pa, sinó per a qualsevol cosa que hi deixem.
8. Encanetrar
Al Berguedà, ens encanetrem en comptes d’encallar-nos i, quan algú s’encalla molt, podem dir que és un encanetrat. Però ens hem d’encanetrar en cursiva, perquè aquesta paraula no és normativa: no apareix al diccionari.
Se sap que s’utilitza en zones pròximes, com el Ripollès, però se’n sap poca cosa més: ni d’on ve ni perquè s’ha conservat aquí.
Una dada definitiva de la berguedanitat de la paraula: mossèn Josep M. Ballarín, al seu assaig Déu i tothom, hi té un capítol titulat «El llibre encanetrat«.
9. Engarristar-se
Aquest verb, com l’anterior, també l’hem d’escriure en cursiva, i tampoc el trobem al diccionari. Engarristar-se, al Berguedà, és enfilar-se per les parets, grimpant literalment, o en un sentit més figurat, quan traiem foc pels queixals.
10. Paga la geganta
I, per acabar, una expressió genuïnament berguedana: quan alguna cosa la «paga la geganta» és que la paga l’Ajuntament. «No et preocupis per això, paga la geganta!», és a dir, amb els diners de tots.
L’expressió, segurament del lloc on vivia la geganta de la Patum —l’Ajuntament—, ha fet fortuna, fins al punt que ara ja es refereix a qualsevol despesa que paga l’administració pública, sigui la que sigui.
En un tuit, però també en un debat parlamentari, l’ha fet servir l’advocada i política Ester Capella, i per això ja podem dir que l’expressió «paga la geganta» s’ha registrat en un diari de sessions oficial del Parlament.
Del Berguedà, a Catalunya!
