Definir la professió de la Laura Corominas és complicat. Ha fet feines de periodista, d’escriptora, de guionista, de comunicació i, des d’aquest gener, també de mestra. El denominador comú de totes elles és que es basen en explicar històries. Aquesta és la seva gran afició des que era una adolescent.
Ara té 26 anys i considera que ha anat construint el seu perfil gràcies al que, en el seu moment, li va proporcionar el fort esperit associatiu que es respira al seu poble, Bagà. Participar en entitats com l’Esbart Cadí o el grup de teatre La Faia va permetre-li estar en contacte amb gent de diferents edats i valorar la pertinença en la comunitat i la va engrescar a implicar-se en tota mena de projectes culturals des de ben jove.
Vas estudiar Comunicació Audiovisual, però de seguida vas començar a encarar la teva formació a la cultura. En quin moment decideixes orientar-ho així?
Ja m’havia especialitzat a la carrera en guió i ideació i me’n vaig anar a fer un màster d’estudis teatrals a l’Institut del Teatre. Després vaig passar a treballar com a tècnica de Comunicació a la Fundació La Llar i va sorgir-hi l’opció de fer una mena de projecte de creació col·lectiva amb les persones usuàries. Això em va empènyer a fer un postgrau d’Arts Escèniques i Acció Social, i en paral·lel, amb el Col·lectiu Vigília, vam produir la pel·lícula que havia estat el nostre treball de fi de grau.
‘L’edat imminent’, que ha rebut premis, a més.
Sí, hem estat reconeguts en diferents premis internacionals, vam estar nominats als Gaudí i vam guanyar el premi al millor guió al Festival Internacional de Cinema de Gijón. Però més enllà d’això, el que més destaco és que és un projecte que m’ha aportat molt com a persona.
Has tocat moltes tecles a l’hora de formar-te.
Sí, he intentat trobar el meu lloc en el món laboral, però sense saber ben bé on em portaria tot plegat. I el camí em va portar a començar a escriure, per petits encàrrecs, en projectes de temporada.
I de l’escriptura, se’n viu?
De moment, no ho he pogut fer mai del tot, perquè és una feina que va molt a temporades. Normalment, quan hi ha més feina és de primavera a octubre, però després se sol aturar bastant tot.
I tot això, des del Berguedà. És un bon lloc per dedicar-s’hi?
Doncs mira, d’entrada pensava que no. Donava per fet que no hi podria treballar perquè entenia que la meva feina no existia aquí. Però ara, amb el temps, penso que he tingut sort d’haver tornat aquí perquè crec que he treballat molt més del que ho hauria fet a Barcelona. Però infinitament més!
És una feina força estacional, doncs. Com portes la gestió d’aquesta inestabilitat?
Amb tranquil·litat. I això és gràcies a un treball personal que he fet sobretot aquest últim any. He après que no em fa falta dedicar-me exclusivament a això. De fet, hi va haver un moment que vaig deixar la Fundació La Llar, tot i estar-hi molt bé, per dedicar-me a l’escriptura. I quan em vaig trobar sense res més, em vaig bloquejar molt fort a nivell creatiu.
I això?
No ho sé. El cas és que no vaig superar-lo fins que vaig començar a treballar de guionista a la ràdio. D’entrada, la nova feina em va permetre dedicar-me a jornada completa a escriure i inventar, i m’ho vaig passar de conya. I també em va permetre retrobar-me amb l’escriptura i, no d’una manera violenta o perquè ho havia de fer tant sí com no, sinó de manera natural. Aleshores de tot això en trec que quan tinc una altra feina, escric millor, perquè la feina em permet relacionar-me amb la gent, inspirar-me en les històries del dia a dia i tenir aquest contacte social que tant he valorat tota la vida.
Un dels últims projectes que has entomat és el guió de l’acte d’aniversari dels 25 anys de la Patum com a Patrimoni de la Humanitat. Vas optar per barrejar-hi diferents expressions del patrimoni cultural de la zona, com la Fia-Faia o els castells. Era un risc, eh?
Això precisament és el que més em va agradar del projecte: poder fer coincidir tants agents que, probablement, si no, no s’haurien trobat mai en una sola peça. Tothom se sent molt seva la Patum, i és molt fàcil poder treballar en una cosa així, quan realment tothom hi treballa tant a favor i feliç de ser-hi. I a mi em va donar aquesta sensació, que tots ens ho miràvem des d’un mateix lloc.
I ara en quin moment estàs?
Doncs ara enceto una nova etapa: començo a ser professora de català i literatura en un institut.
Professora d’institut?
Sí. Se’m va posar entre cella i cella fa uns mesos perquè, d’alguna manera, a l’institut va ser on a mi se’m va despertar aquest instint creatiu, en relació amb l’escriptura i la literatura. I ara m’agradaria molt poder arribar a ser aquest detonant per a algú altre.
I com encares aquest canvi de vida?
Doncs amb moltes ganes i il·lusió. Tinc clar que, més enllà d’això, seguiré escrivint, perquè m’omple, ho necessito i, en certa manera, també m’és terapèutic. Però em ve molt de gust obrir aquest nou camí professional i n’estic molt il·lusionada.
I tot això, seguint vivint al Berguedà, eh?
Sí, sí. No m’imagino enlloc més. I m’hi imagino explicant històries, fent espectacles, tant pel meu compte com per a entitats o institucions. M’encanta explicar històries als petits, trobar-nos al teatre, compartir i crear ficcions que ens entretinguin una estona.
