Aquest febrer es disputen els Jocs Olímpics d’Hivern a Itàlia i, per primera vegada, l’esquí de muntanya en forma part. La delegació espanyola ha hagut d’escollir quatre persones —dos nois i dues noies— i una de les places l’ha aconseguit l’Ot Ferrer, un jove de 23 anys de Berga.
L’Ot va néixer en el si d’una família enamorada de l’esport. Els seus pares són professors d’Educació Física a l’Institut de Bagà. Van ser ells qui el van endinsar, de petit, en el món de l’esquí. Però el cert és que l’Ot sempre ha volgut tocar moltes tecles en l’esport. De fet, tantes com ha pogut. De petit, va arribar a fer natació, futbol, cros i esquí.
Amb els pares, havia fet esquí de fons i esquí alpí, però amb 15 anys els seus cosins li van ensenyar el món de l’esquí de muntanya. Li va agradar tant que, al cap de quinze dies, es va apuntar a la Crononiu, la cronoescalada d’esquí de muntanya que encara es fa a La Molina. Va quedar tercer i, des de llavors, s’ha especialitzat en aquesta disciplina. Hi ha abocat la seva vida i, ara, li ha arribat la gran recompensa: amb només 23 anys, competirà en una cita olímpica absoluta.
Com es preparen uns Jocs Olímpics?
Posant-hi moltes hores. Fa sis anys que visc a Font-Romeu perquè això em permet estar 100% focalitzat en l’esquí i, a la vegada, estudiar. Per mi això últim és molt important. Ara mateix, gràcies als resultats esportius, tinc la sort de poder viure de l’esquí de muntanya, però això no és per sempre i és important preparar el futur.
Què estudies?
Fa dos anys que vaig acabar la carrera de Ciències de l’Esport. Vaig fer un màster d’entrenament en alt rendiment i n’estic fent un altre d’anàlisi de dades en l’esport.
Per tant, el teu futur passarà per l’esport.
Així m’ho imagino. Fer d’entrenador és una cosa que sempre m’ha cridat l’atenció i potser ara és la sortida que té més pes, però estic fent un màster d’anàlisi de dades per obrir altres portes. M’agraden molt els números, els estudis i els esports, i seria magnífic poder-ho encaixar tot en una feina.
Com és viure a Font-Romeu?
És una vida d’ermità. Sempre he tingut clar que volia anar-hi i, per això, a Berga, ja vaig fer el batxibac, que és el batxillerat en català i en francès. Nosaltres no vivim al poble de Font-Romeu, vivim una mica més amunt, a uns 1.800 metres, perquè ens beneficia.
En què?
Segons els estudis, si dorms a una certa alçada, el teu cos recluta més glòbuls vermells i, llavors, quan baixes d’alçada, com que tens més glòbuls, ets més ràpid. Això a nosaltres ens afecta relativament perquè gairebé un 50% de les competicions les fem a molta alçada, però ja ens va bé perquè així hi estem més acostumats. Ens interessa viure a Font-Romeu per això, però també perquè tenim les pistes molt a prop.
Et passes el dia esquiant, doncs?
Tot el dia no, però el fet de tenir les pistes a tocar de casa et permet maximitzar les hores de descans, que és importantíssim.
Vius en un pis?
Sí, els atletes de la FEEC vivim en pisos compartits, de dues persones. Jo visc amb la Maria Costa, de Santpedor, que també va als Jocs.
Què és el que més trobes a faltar de Berga?
Els amics, la família i l’ambient de Berga. He intentat anar baixant, però els últims anys cada cop he pogut menys. L’objectiu d’anar als Jocs era molt clar, però per aconseguir-ho calia posar-hi molt esforç i temps.
Cada quant baixes?
Intento fer-ho un cop al mes, com a mínim. Però no sempre és possible. Per exemple, aquests últims mesos he intentat reduir-ho al màxim perquè estem intentant maximitzar tots els entrenaments i no agafar cap virus ni res que distorsioni el procés.
Hi havia només dues places masculines per als Jocs. El repte era molt gran. Com has portat la pressió?
Ha estat curiós. Es tenen en compte els resultats de la temporada passada i el primer d’aquesta. Jo, al principi, sabia que havia de fer un pas endavant per lluitar per la plaça i el vaig fer. Em vaig col·locar com a segon espa-nyol i aquí la pressió va canviar. El repte no era aconseguir la plaça, sinó defensar-la. I vaig haver de treballar molt internament perquè ho tenia molt a prop, però sabia que l’Íñigo, que és amb qui competia, no afluixava i no ho donava per perdut. Però ho vaig poder gestionar bé, i això em dona tranquil·litat i un cert avantatge per afrontar mentalment tot el que vindrà.
Quin és l’objectiu als Jocs?
Guanyar. Sempre ho és. Soc molt ambiciós i sempre busco el millor. Crec que és molt complicat perquè l’Oriol Cardona fa molts anys que és el millor. Però els Jocs són els Jocs, i passen moltes coses. Crec que tinc opcions. El nivell per lluitar per les medalles el tinc, és l’objectiu més realista, però sortiré a guanyar.
Què és el que més t’agrada de l’esquí de muntanya?
L’hivern és la meva estació preferida. M’encanta la neu i les muntanyes nevades. I crec que l’esquí de muntanya et permet gaudir-ne al màxim, moure’t per on vulguis i sentir-te sol a la muntanya. L’esquí alpí està més lligat a les pistes on hi ha molta més gent. També soc molt competitiu i el fet que descobrís que això se’m donava bé i que guanyava, em va fer enganxar-m’hi encara més.
Quin paper ha tingut la teva família en tot el procés?
El més important. Al final ells són els que em fan costat, m’ajuden i m’ho han ensenyat tot. El meu pare em va ensenyar esquí alpí i la meva mare ens va portar a fer esquí de fons. Sempre hi són, tant si les coses van bé com si no. I he arribat on he arribat gràcies a ells.
