La comparsa dels gegants té, des d’aquest any, un nou membre a la plantilla. Això no és notícia, passa cada any, però és que el que passa enguany és especial. Després d’anys de sumar i fer pinya a la vora dels gegants (i, puntualment, també a sota d’algun d’ells), la colla ha comunicat a l’Abel Rodríguez que passa a formar part de la plantilla.
L’Abel té 44 anys. És sord de naixement. A la plaça, amb els audiòfons que porta, percep “un so molt fi”, una mena de remor de fons. Per més que s’acosti als altaveus que hi ha distribuïts per la plaça, la percepció auditiva no millora. Al contrari: els seus audiòfons s’apaguen per seguretat quan hi ha un pic de volum massa alt. Tot això, quan és al mig de la plaça. Quan es posa a sota del gegant, no sent absolutament res. Ni tan sols la remor de fons. Les teles dels vestits dels gegants esfumen la remor de fons que només torna a percebre quan acaba el ball i treu el cap per sota la faldilla de la geganta nova (la que més ha portat últimament).
L’embrió de la Bauma dels Encantats
Ens hem trobat en un bar tranquil del centre de Berga. Hi som ell, un amic en comú i jo. A poc a poc, amb l’ajuda de l’amic, m’adono que el Nepi —així és com el coneixen els col·legues— entén amb facilitat conceptes concrets i respon, també amb concreció, de manera molt visual. Té molta memòria. M’explica que va enganxar-se al món geganter a través de la Bauma dels Encantats i recorda molt nítidament l’experiència del 2010, quan la Bauma va celebrar el seu 169è aniversari i se’ls va posar entre cella i cella que volien portar els seus gegants, la Gosolana i el Penina, de Montserrat fins a Queralt. L’Abel va participar en la jornada, s’hi va aficionar i va acabar sent reclutat, juntament amb altres amics, per ajudar la comparsa dels gegants de la Patum.
Quan entrem de ple en la Patum, li canvia la cara. Percebo que té ganes d’explicar moltes coses i també que les hi pregunti. La mirada només se li apaga quan recorda el salt de plens del 2009. Li agradava saltar-los, amb els amics, però aquell any el salt va ser accidentat, va patir cremades molt fortes al braç que li van impedir exposar la pell al sol durant ben bé tres anys. Des de llavors, no ha tornat a entrar en un salt de plens.
Les tècniques per seguir el ritme sense sentir res
Ràpidament, però, tornem als gegants i la cara canvia de nou. La pregunta que més s’espera no tarda a arribar: “Com t’ho fas per ballar sense sentir-hi?”. Hi ha diversos factors que, sumats, li permeten fer ballar els gegants de manera excel·lent. El més important són els geganters que el rodegen i el guien durant el ball: amb la mà li van dient cap a on ha d’anar. N’hi ha un a davant, però també hi ha companys als laterals i a darrere perquè en tot moment tingui contacte visual amb algú de fora del gegant, miri cap a on miri.
A banda, té el ball absolutament memoritzat perquè, abans, se l’ha mirat un feix de cops per la televisió i té els tempos molt clars. I el tercer i últim factor que l’ajuda a clavar els passos és la gent que veu a través de la reixa del gegant i el ritme de la plaça que nota amb el moviment, tot i no sentir-hi.
L’emboscada del dia que va entrar en plantilla
El primer gegant que l’Abel va portar va ser el vell. Més endavant, també va fer ballar la vella, però des de fa anys el vestit que més ha fet voltar és el de la nova. Quan fem l’entrevista, quinze dies abans de l’inici de la Patum, encara no sap ni quin gegant farà ballar aquest any ni en quin moment ho farà. Realment els ha portat tots, però el que li resulta menys familiar és el nou: només el va portar de camí cap a Queralt, pel centenari de la coronació, l’any 2016, i va suar: “Uf, fet caldo”, recorda, d’aquell episodi, tocant-se les espatlles i el coll.
Gairebé 10 anys després d’aquell any de doble Patum, ara a l’Abel li arriba un Corpus especial que, realment, no ha vist venir. Recorda que un dia el Dani, el cap de colla, el va escriure per demanar-li que l’ajudés perquè tenia molta feina a moure els gegants, a Sant Francesc. Ell hi va anar i quan va entrar s’hi va trobar tots els membres de la plantilla. Es va posar molt vermell perquè pensava que el renyarien per alguna cosa que havia fet. “Què ha passat? Què ha passat?”, recorda que va dir. I aleshores li van comunicar que havien decidit votar-lo a ell com a nou membre de la plantilla. Es va posar encara més vermell. Recorda que tothom va adreçar-s’hi per felicitar-lo, i que ell, emocionat, només podia dir una cosa: “Gràcies”.
Mirada llarga —sense empentes— per fer lloc a la plaça
Des de fa molts Corpus, l’Abel viu la Patum sense desenganxar-se dels gegants. Viu els passacarrers de principi a fi i li toca entrar al centre de la plaça quan més espai cal fer-hi perquè ballin els gegants. I ha presenciat des de primera fila l’increment constant de patumaires als salts de la plaça. Però sempre s’ho ha intentat mirar amb calma, seguint el tarannà que —apunta— li han transmès els geganters. I expressa que moltes vegades hi ha espai a darrere i no cal empentar, només dir a la gent que és a primera fila que retrocedeixi una mica, tranquil·lament. I li calen ben poques paraules per fer-ho: “Calma”, “mira enrere” i “a poc a poc”.
Els últims dies abans de l’arribada de Corpus li han pres mides per fer-li la seva nova camisa com a titular de la comparsa. Té 44 anys i confia que podrà ser a la comparsa fins als 50 o els 55: “Ara puc, perquè estic bé i tinc força. Quan no pugui, ho deixaré”. De relleu n’hi haurà sempre, i l’Abel ho celebra perquè ell, un dia, també va ser jove i s’hi va acabar enganxant: “Que ho provin i que s’ho passin bé”.
