Sempre hi ha hagut alguna cosa en el teatre que ha sacsejat l’Ivan Otaola. Quan era petit, recorda que sortia embadalit de cada obra que anava a veure. Sentia que la interpretació era el seu món. Primer, ho veia com un somni. Però, amb els anys, va ser una meta i, finalment, una realitat.
Quan va arribar el moment de triar carrera, va escollir el camí difícil. Ningú li ho aconsellava, però recorda que es va omplir de valor i va posar la banya a allò que realment l’atreia. Ara té 36 anys. Ha fet d’actor en escenaris, però també a la televisió i en curtmetratges, i des que era un estudiant s’ha dedicat, també, a una altra de les seves grans passions: impartir classes d’interpretació. El 2012 va fundar La Closca amb una altra actriu berguedana, Ariadna Fígols, i des de fa anys l’escola de teatre ronda el centenar d’alumnes cada curs i li permet guanyar-se la vida a casa, a Berga.
Ets un actor que fa classes o un professor que actua?
Et diria que soc un actor que fa classes, però una cosa complementa l’altra. Les classes m’ajuden a seguir creixent com a actor; i actuar m’ajuda a encarar les classes. El teatre m’agrada molt en tots els sentits: fer-ne, parlar-ne, les classes, la creació teatral… De fet, ara feia temps que no actuava perquè em dedicava a totes aquestes altres coses i, gràcies als Trinxats, ho he tornat a fer i he recuperat sensacions molt positives.
Què heu fet?
Doncs, mira, els Trinxats a la primavera van presentar tres cançons que eren poemes musicats de Jordi Cussà. I ara els va sortir un bolo a Campdevànol, dins d’un festival de poesia, en què els proposaven fer una posada en escena a partir de les cançons. A partir d’aquí, em van proposar crear i interpretar la peça i, així, de tres cançons que, juntes, duraven uns deu minuts n’ha sortit un espectacle d’una hora. He estat molt enfeinat tot l’estiu, però n’estic molt satisfet.
I té corda encara l’espectacle?
Jo crec que sí. N’hauria de tenir, vaja. Intentarem buscar més bolos. Ara ens hem de reunir per mirar cap a on encarem la proposta: si la fem més llarga i la convertim en una cosa més teatral; o bé si la deixem en el format actual, més de bar, de casino, que la gent mira mentre pot fer el got. Però vaja, que ho hem de fer com sigui.
Per què?
Per reivindicar la figura de Cussà. És un escriptor de Berga que no està prou reconegut. I tots els que ens dediquem a l’art i formem part de la cultura a Berga tenim el deure de reivindicar això. A part que és un gustàs, perquè els textos són una passada, ho he gaudit molt i vaig tenir la sort de conèixer el Jordi a Anònim Teatre.
Et va costar decidir-te per estudiar teatre?
No em va costar perquè des de ben jove ho vaig tenir clar. Però és veritat que el món no t’ho sol posar fàcil.
Què vols dir?
Per posar-te un exemple, quan estudiava a l’institut, a Berga, els professors ens assessoraven a l’hora de triar què volíem fer. Jo vaig dir a una professora que volia fer teatre. I em va dir que no, que en això no m’ajudaria a buscar res. Li vaig demanar per què. I em va respondre: “Vols tenir 80 anys i fer de pallasso?”. A mi no em semblava que fos una cosa dolenta, però a ella sí. Total, que em vaig acabar espavilant pel meu compte. Vaig fer dos anys al Col·legi de Teatre de Barcelona i vaig acabar entrant a l’Institut del Teatre.
Te n’has penedit mai?
No, tot i que hi ha moments molt durs i frustrants. És una professió en què t’emportes molts nos. I això li passa a tothom: fas molts càstings, hi ha molta gent i poca feina. Però la millor de les decisions que he pres és posar-me a impartir classes de seguida.
Per què?
Perquè m’ha permès estar en contacte amb el teatre sempre. I crec que, sense les classes, ho hauria portat molt pitjor. A més, que he acabat treballant en el meu projecte, La Closca, que és molt personal, que me’l sento meu, que me l’estimo i que m’ha mantingut sempre una il·lusió molt viva a dins.
Si a l’adolescent que volia estudiar teatre li haguessin dit que treballaria a Berga…
No s’ho hauria cregut! Sempre pensava que la part negativa de tot plegat és que no podria viure aquí perquè el món deia això. Però també crec que quan fas les coses per instint i amb amor, acaba sortint el teu projecte i jo soc allà on m’ha portat la meva personalitat.
Com veus el teatre al Berguedà?
Hi ha moltes companyies amateurs, i això està molt bé perquè fan una gran feina. Atrauen persones que potser mai no haguessin fet teatre i generen inquietud artística. Però a vegades trobo a faltar que hi hagi més bullici teatral, que vingui més gent de fora, que l’espai de Sant Francesc es converteixi en una residència d’artistes, que hi hagi més teatres…
En trobes a faltar?
Moltíssim. Cada any ens les veiem negres quan busquem espais per representar les obres de final de curs. Cada poble, per petit que sigui, té un camp de futbol, i no dic que no hagi de ser així, però de teatres estem molt limitats. I si hi ha pocs teatres, potser és perquè molts creuen que no han fet falta. Per tant, potser no estem tan bé com ens sembla.
Hi ha d’haver més Konvents?
Sens dubte. És una de les grans sorts que tenim. Molts amics de l’Institut del Teatre em parlen sovint del Konvent. Fan propostes que fugen de la convencionalitat, que et poden agradar o no, però que són positives perquè fan que es parli de cultura. I és important que neixin propostes així, però que també aflorin per mitjà de les institucions i els ajuntaments.
