Penúltim dissabte d’agost, Berga, decideixo que fa una molt bona tarda per sortir a buscar berenar fora de casa i em disposo a executar el pla. Entro al carrer Major per camí de llambordes, història viva de la capital del Berguedà, amb la il·lusió de trobar el mossec somiat. Oh, forn tancat. Cap problema, segueixo fent ronda. Però sorpresa, el nombre de persianes avall és incomptable i també incomprensible.
Que ningú em mal interpreti, eh? Tothom té dret al descans, tothom té dret a fer vacances quan pugui i vulgui. Tothom té dret a decidir què fer i què no amb el seu negoci, però… El Berguedà, destina molts diners públics, teus, meus, seus, a fer plans i més plans de desenvolupament turístic però no sé si hi ha el mateix ànim en fomentar que hi hagi un comerç vital i animat, esperonat a pencar perquè la gent del territori surti de casa, volti, passegi i gasti. Amb el budell buit, penso que potser és un peix que es mossega la cua, tot plegat, oi? Un bucle infinit: no hi ha res obert perquè no hi ha gent o no hi ha gent perquè no hi ha res obert? Siguem coherents amb el territori, de debò, sortim al carrer, busquem comerç local i animem-nos els uns als altres. Només així, serem una terra amb futur.
