Fa 20 anys que a moltes poblacions del Berguedà, com per exemple a Berga, les cendres queien a pes de plom. Al Vall, al carrer Major, al passeig de la Pau l’aire era dens i gris. Costava de respirar. L’horitzó cremava. La tarda del 4 de juliol del 1994, el pitjor incendi de la història de Catalunya ja tenia proporcions de catàstrofe majúscula.
Les primeres hores van ser letals. Les flames s’estenien de nord a sud, d’est a oest, com si tot el Berguedà estigués ruixat amb gasolina. La unitat mòbil de Ràdio Berga era al peu de les flames i d’allà només arribaven notícies desoladores. Des de l’estudi, repetien les crides. Al front, feien falta voluntaris per estirar mànegues i ajudar els bombers. A la rereguarda, feien falta voluntaris per preparar menjar i begudes.
Deia l’aleshores alcalde de Berga Jaume Farguell que al Berguedà li havien caigut les set plagues d’Egipte: les mines, el tèxtil i, llavors, el foc. Perillava la gasolinera de Montmajor. Una parella d’avis moria a casa seva, envoltada de flames. Els bombers no arribaven. Els que hi eren feien el que podien, però en feien falta més, i estaven repartits per tot el país atenent focs menors.
Els helicòpters i els hidroavions no van aparèixer fins al tercer dia. I, al quart, el foc ja estava controlat. Com era possible que s’hagués encés tot, així tan de sobte? Uns boscos espessos i bruts, una primavera extraordinàriament seca, uns dies d’estiu contundent, a gairebé 40 graus. Tot alhora.
Les flames es van encendre dilluns. Dissabte, ja es podia passejar pel terreny. I tot era negre. Tot. Associacions d’afectats, grups de propietaris, voluntaris, berguedans tots, es van activar ràpidament. Començava la reconstrucció.
Ja han passat vint anys de l’episodi més fosc de la nostra història. I aquí som, disposats a no oblidar i a fer renéixer el futur.
