Cercs, Societat

Famílies de miners morts a la Mina de la Consolació diuen que “no es va fer justícia”, el cas es va tancar però la ferida és oberta

Famílies de miners morts a la Mina de la Consolació diuen que “no es va fer justícia”, el cas es va tancar però la ferida és oberta

Aquest 2015 s’han complert 40 anys del tràgic accident a la Mina de la Consolació, a Cercs, on van morir 30 miners, tal com explicàvem a principis de novembre (i parlàvem amb un supervivent). Uns fets que van passar el 3 de novembre del 1975 a causa d’una explosió de grisú. Quatre dècades després de la tragèdia i 35 anys després que judicialment el cas es donés per tancat, la ferida encara resta oberta entre els familiars de les víctimes. No tenen intenció de remoure-ho però sí “que no hi hagi dubtes sobre què va passar”. Consideren que no es va fer justícia: “l’empresa -Carbones Berga- mai no ha pagat pel que va passar”.

Així ho han fet públic ara, aquests dies, alguns dels fills dels miners que van morir a l’accident. Emilio Díaz, com a portaveu de les famílies afectades, ha explicat a Ràdio Berga i a l’AquíBerguedà que el cas encara els cou cada vegada que se’n parla pel fet que “hi ha qui encara s’omple la boca que els minaries fumaven i que una cigarreta fos el possible detonant de l’explosió”. Es posa les mans al cap. Res a veure amb la realitat assegura. Va ser una explosió de grisú. Una brutal explosió de grisú en unes instal·lacions que havien estat dos dies tancades pel pont de Tots Sants i no havien tingut temps de ventilar-se.

Segons un comunicat que signen Emilio Díaz i Josep Maria Gómez, fills de miners morts, i també Marc Viader, advocat defensor de les famílies, “la teoria interessada i escampada per l’empresa del fet que es va trobar al mateix lloc de l’accident una capsa de llumins i un paquet de cigarretes va ser presa per bona. Molta gent preferia creure’s això que no l‘allau de negligències i la mancança de mesures de seguretat obligatòries que Carbones Berga arrossegava: ventilació aturada indegudament, manca de sistemes antideflagrants a la deficient xarxa elèctrica, absència de mesures antigrisú, manca de controls de seguretat abans de l’entrada del torn de feina, sobreexplotació desmesurada de la línia de producció, i una sèrie d’irregularitats impròpies d’una mina de primera categoria”, apunten.

En aquest sentit,  lamenten que Carbones Berga quedés absolta de responsabilitats. L’any 1978 va ser absolta de les negligències i delictes que se l’acusava, les famílies van presentar recursos, però el 1980 es va donar el cas per tancat sense bones notícies per les famílies. Les vídues van cobrar el salari mínim interprofessional. De fet, algunes ja s’hi van acollir sense presentar recursos, renunciant a seguir el procés judicial fins al final.

Segons Díaz, “Carbones Berga, amb l’ajuda de capellans de la comarca van pressionar a les vídues i els familiars del finats per signar la renúncia a emprendre accions legals contra l’empresa a canvi d’una indemnització d’1.300.000 pessetes de l’època (eren 3 anualitats del sou mitjà dels minaires)”. Tot i això, la majoria (18 de 30 famílies) van optar per continuar endavant jurídicament “per demostrar la culpabilitat de l’empresa” i aconseguir augmentar el 45% de la pensió de viduetat assignada. Si es demostrava aquesta responsabilitat, la pensió hauria estat del 100%. No va ser així, el cas es va tancar sense responsabilitat a Carbones Berga i pagant un total de 39 milions de les antigues pessetes a les famílies afectades.

Famílies que no obliden. No esborren de la memòria aquell fatídic accident miner al Berguedà. De fet, els fills eren nens i a mida que es van fer grans van tenir la necessitat de conèixer els fets, d’obtenir respostes, “hem viscut el patiment de les nostres mares”. Lamenten que no es fes justícia convençuts que la responsabilitat requeia a l’empresa, “fins i tot l’any abans de l’accident, el 1974, s’havia alertat que les condicions feien témer un futur accident. I així va ser”, ha dit Emilio Díaz.

També lamenten el silenci sobre l’accident, “i les opinions interessades”. “Va passar en una època amb un context polític complicat sí, setmanes abans de la mort de Franco, però no només llavors, també anys després, ha estat com un tema tabú”. Ells no callen. Quan han tingut l’oportunitat han parlat. I ara que l’accident ha tornat a ser notícia per l’efemèride dels 40 anys, ho han tornat a fer.

Els fills dels miners morts i les vídues aplaudeixen l’homenatge que es va fer per Santa Bàrbara a Sant Corneli, on es va alçar un monument que presideix la plaça del Museu de les Mines de Cercs en homenatge als 206 miners morts a la comarca del Berguedà des de començaments dels segle XX. Els sap greu però, que a ells, com a familiars dels miners morts a la Mina de la Consolació, no se’ls tingués en compte “ningú de l’organització de l’acte -que no neguem que va ser molt emotiu- va contactar amb nosaltres o amb les nostres mares”, ha comentat dolgut Emilio Díaz.

 

FOTO: L’alcalde de Cercs, Jesús Calderer, amb els homenatjats en la celebració de Santa Bàrbara davant del monument en record dels miners morts

 

 

accident mortal explosió de grisú homenatge als miners mina de la Consolació miners mines de Fígols mort de 30 miners

Estic amb tu

Comentaris