Plaques Solars Tecniber

La Custòdia

No val un ‘sí’ polític

No val un ‘sí’ polític

Dotar la ciutat de pisos d’emergència ha de ser una prioritat per a l’Ajuntament de Berga. D’acord que el problema de l’habitatge ve de molt més amunt. D’acord que hi ha molts aspectes on un ajuntament hi té poc a dir. Però sí que depèn de Berga, i només de Berga, sumar sostres d’emergència als quatre que hi ha repartits entre Santa Eulàlia i l’edifici de protecció oficial del carrer Mossèn Espelt. I cal que -ni que sigui només per una vegada- que els moviments de l’administració sigui àgils.

Perquè la realitat diu que aquests quatre espais ara mateix estan plens. Perquè alguns fa temps que ho estan, de manera que l’emergència s’ha perllongat i no s’ha pogut trobar sortida a casos d’extrema vulnerabilitat. I perquè el pitjor de la pandèmia en quant a la crisi social és molt probable que encara estigui per arribar. I té tot el sentit del món preveure que, quan s’acabin els ERTOs, moltes empreses ho tindran magre per aixecar cap. I, d’aquí, a abaixar la persiana i a no poder fer res perquè una família continuï rebent l’ingrés al banc que li permet sobreviure cada mes, no hi ha ni dues passes.

Però és que encara que no fóssim enmig d’una pandèmia que va a garrotada econòmica per trimestre, i encara que no pronostiquéssim la gran garrotada quan el virus se n’hagi anat: quatre pisos d’emergència en una ciutat de 16.000 habitants (i -insisteixo- tots quatre plens habitualment) és jugar amb foc.

La solució passa per arreglar edificis que l’Ajuntament ja té en propietat, o bé aconseguir-ne d’arreglats. Això vol dir invertir. Però una inversió que garanteixi un sostre on dormir a qualsevol ciutadà en cas d’emergència és fàcil que superi en justificació qualsevol altra inversió en la ciutat. I dubto molt que cap dels quatre grups municipals s’hi oposi. Però el ‘sí’ ha de ser un ‘sí’ ràpid i efectiu. No val un ‘sí’ polític.

Explicar, pactar i fer: l’ordre dels factors altera el producte

Fora de la capital de la comarca, a Avià hauran de desmuntar el camp de cros de Graugés que encara no fa mig any que es va estrenar. Els veïns de la zona s’hi han oposat i l’Ajuntament reconeix que els ho van explicar “tard i malament”. Als veïns no els agrada el resultat estètic dels pals que delimiten el circuït, i l’Ajuntament no l’ha vist venir. Ni l’Ajuntament ni el Consell Comarcal, que ja pensa en una alternativa per donar refugi als clubs i esportistes que necessiten entrenar corrent.

I sense fer soroll, a Casserres han fet un avançament per la dreta a la classe política. Dos esportistes del poble han fet en un dia una pista d’atletisme rústica en un camp de pagès. Ho han fet perquè estan cansats d’haver de baixar a la pista de Manresa, mentre la reivindicació d’una pista per al Berguedà vola i vola de campanya en campanya sense materialitzar-se.

Només un 11% de vacunats en tres mesos

En clau de salut, un recull de dades del BIOCOMSC reflecteix una realitat més que previsible a casa nostra: en gairebé tres mesos de vacunació, només hi ha un 11% de la població vacunada. A més, la priorització de la gent gran també ha quedat a mitges: només la meitat dels vacunats són avis, i això que un 25% de la població del Berguedà té més de 65 anys.

Això sí, si una cosa ha assegurat la vacuna, és l’estabilitat a les residències, que sí que van quedar immunitzades a les primeres de canvi. Una setmana més, ni rastre del virus en cap de les residències, que tot just fa un any eren el punt més calent de tota la comarca, quan a la resta -des de casa- se’ns posaven els pèls de punta preveient que portàvem quinze dies a casa i que n’hi hauríem d’estar quinze, trenta i quaranta més. Un any després, no estem a casa i tenim vacuna, però no acaba d’arribar. I la tranquil·litat, tampoc. I espera, que ara arriba Setmana Santa.

La Custòdia

Comentaris