La Patum és Patrimoni IMMATERIAL de la Humanitat. I no ho és perquè sí. Precisament, crec que el fet que sigui immaterial té molt sentit. I és que, penso que ens equivoquem quan posem la mirada únicament en les figures, en la matèria.
De gegants, àligues i nans n’hi ha a tot Catalunya. És evident que pels berguedans els nostres són els “millors”. Són un patrimoni cultural innegable. Ara bé, la Patum és una altra cosa. I, precisament com que no es pot explicar, s’ha de veure i s’ha de viure.
En el dossier que es va presentar l’any 2006 a la UNESCO es posa de manifest la preocupació perquè la festa “sigui interpretada per als turistes simplement com un espectacle, desvinculant-la de la tradició, el sentiment i l’essència que la vehiculen i la transformen en una mostra única, profundament arrelada dins l’ànima de la col·lectivitat ciutadana.”
La preocupació —tan berguedana per altra banda— que vinguin massa visitants i que es desvirtuï la festa, no crec que tingui sentit avui en dia. Crec que ja hem superat aquest debat. Les festes evolucionen, es transformen —com ho ha fet durant segles la patum— i no passa res. En el moment que estem, crec que tots som conscients que representa, de l’esforç de conservació que hem de fer, i del valor patrimonial que té, però que, alhora, cal fer-ho compatible amb ensenyar-la, mostrar-la, dignificar-la, estudiar-la, valorar-la i fer-ne partícips a la resta de ciutadans del món. I, a més, crec que calen moltes més mirades —des de tots els àmbits— que la faran més rica i més fantàstica del que és ara.
I per tant, necessitem un centre d’interpretació. I, això que és tan obvi, sembla que costa d’entendre i tirar endavant. L’objectiu principal d’aquests centres, segons la definició del Departament de Cultura de la Generalitat, és la dinamització social i cultural de la ciutat. I aquesta definició s’escau perfectament amb els reptes que tenim sobre la festa. Per mi, molt allunyat del que s’ha anomenat “Casa de la Patum”. Perquè de casa de la patum, ja n’hi ha una que és la plaça Sant Pere i si aquesta queda curta, n’hi ha moltes més que són les cases de tots els berguedans que la sentim com a nostra, com a pròpia. I per explicar, per mostrar i fer viure una mica de patum durant la resta de l’any necessitem un centre on s’interpreti, s’estudiï, es restauri, s’investigui, s’innovi, es faci ART (en majúscules!) a partir de l’imaginari col·lectiu que és la nostra festa però amb la projecció, la tecnologia, l’ambició, el coneixement i la capacitat artística del segle XXI. Sense apriorismes i amb una mirada oberta al món.
Berga va perdre la seva oportunitat amb el projecte de centre d’interpretació a la Rasa dels Molins. El projecte del polifacètic arquitecte Pere Riera —traspassat malauradament el 2017— era l’oportunitat única de transformació de la ciutat urbanísticament i cultural. Han passat els anys i, malgrat haver-se pres la decisió de tirar-lo endavant per unanimitat de tots els grups municipals, hem vist com equips de govern posteriors el desestimaven i feien nous projectes. Després no se n’ha parlat més i encara no hem sigut capaços d’entomar el repte i iniciar un projecte sòlid.
És urgentíssim fer-ho. Cal, d’entrada, un projecte museogràfic que ens marqui el camí del futur centre d’interpretació. Més enllà del debat de la ubicació de l’edifici, cal iniciar el camí per definir els objectius i els continguts. Tots els passos que fem en aquest sentit han d’estar dirigits i encaminats a obtenir un resultat final òptim i ric. Amb això vull dir, que les exposicions que es projecten ara, haurien d’estar emmarcades en un projecte global que, per sobre de tot, mantingui el rigor de conservació i preservació del patrimoni cultural que suposa la festa. Perquè si no, malgastem esforços i, sobretot, els diners tan escassos que tenim.
I cal entomar-ho amb les tècniques del segle XXI. El format audiovisual i de tècniques immersives és el que ha d’aportar la vivesa i l’emoció als visitants. No podem pretendre ensenyar la patum com es feia el segle XIX. Les figures estàtiques —encara que posades en el millor marc possible— no ens transmetran mai l’emoció de la plaça. Hem d’intentar —malgrat la dificultat— captar les emocions i els sentiments i traslladar-los amb els mitjans més adequats.
L’acord que van escenificar tots els grups municipals demanant més atenció —i sobretot finançament— per part de la Generalitat sobre la nostra festa és important i absolutament necessari, però, més imprescindible és l’acord dels berguedans sobre què volem i com volem preservar el nostre patrimoni. I, per això cal, primer de tot, un acord de ciutat, arribar un consens de QUÈ volem, per traslladar-ho a instàncies superiors. Perquè, sense aquest acord de ciutat, no se’ns prendran seriosament. Quants projectes hem fet entorn d’un suposat centre d’interpretació? Com volem que se’ns creguin, si nosaltres no som prou madurs i exigents per portar a terme les nostres decisions… si no tenim la “paciència” i el rigor de desenvolupar projectes a llarg termini i amb una visió de futur? És evident que un projecte d’aquestes característiques només el farem amb l’ajuda i la complicitat d’una administració més gran que aporti els recursos necessaris, però, per aconseguir que els grans “apostin pel territori”, primer ens ho hem de creure nosaltres i hem de fer els deures des d’aquí.
Cal doncs, un debat per elaborar un projecte museogràfic de conjunt per encaminar, d’aquesta manera, totes les accions presents que, de mica en mica, han de configurar un futur centre. I, en paral·lel, decidir on emplacem l’edifici, amb tot el que això comporta per al desenvolupament urbanístic de la ciutat. En aquest sentit cal arremangar-se per refer el POUM i encaixar els equipaments i els seus usos, amb una mirada nova i amb plantejaments moderns sobre el barri vell de Berga.
I, al meu entendre, hem de deixar de mirar-nos el melic. La Patum ha de ser el punt de partida, però si volem que se’ns escolti, hem de ser ambiciosos i voler ser el referent de la Cultura del Foc dels Països Catalans. La nostra festa és l’excusa perfecta. El punt de partida que ens dona la credibilitat suficient per mostrar, valorar i estudiar les festes populars de tot el país i, per extensió, de tota la Mediterrània.
D’entrada, se m’acudeixen moltes possibilitats en què podria convertir-se aquest centre: una càtedra d’estudis de la cultura popular; un centre d’art d’arrels tradicionals amb apostes per l’Art contemporani; un centre de restauració potent; un conservatori de música amb arrels tradicionals; un centre d’art audiovisual i de tècniques immersives, un centre d’antropologia d’estudi de l’evolució de les festes populars… Segur que amb la participació de professionals de diferents àmbits se’ns obriran altres possibilitats que ara ni imagino.
I, aquí, arribem al punt on hem començat: cal que la festa sigui un reclam turístic o cal que sigui molt més? Per mi, queda clar que cal que sigui mooolt més. Perquè, només parlar-ne els dies de patum, no ens serveix. I, si a més, només sortim a la premsa per les sortides de to d’aquest any, encara menys.
I per ser més concrets i més assenyats, també cal posar dades sobre la taula. Cal que tinguem dades concretes de què representa per a la ciutat —i per a la comarca— el “Mobile berguedà”. Quines xifres econòmiques movem… de què estem parlant. No podem prendre decisions amb una mirada única. Calen visions polièdriques, des de diferents punts de vista, per fer-nos una visió global i d’aquí extreu-re’n conclusions. I tampoc podem prendre decisions precipitades. El que hem vist aquests dies és que cal comptar amb tots els segments i col·lectius de la ciutat per prendre segons quines decisions. Perquè qualsevol actuació en la Festa, té una implicació econòmica i social en la ciutat, i en la vida dels berguedans.
Al meu entendre, existeix un pecat de naixement: no poden decidir sobre un esdeveniment que implica tota la ciutat, unes poques persones. En el seu moment, va estar bé la creació d’un Patronat per vetllar la conservació de la festa. Però, si estem d’acord que la patum és molt més que els cinc dies de Corpus, no podem delegar la projecció de la festa a un nucli tan reduït. Han passat molts anys des de la creació del Patronat de la Patum. És hora de reformar-lo. S’ha d’ampliar, s’ha de professionalitzar. El desenvolupament propi de les comparses l’han de seguir exercint, però tot el que s’escapi d’aquest àmbit ha d’estar tractat per un organisme més transversal, més variat i més professional. Cal, urgentment, la professionalització: la figura d’un gerent que desenvolupi la tasca de divulgació, promoció, conservació i recerca de finançament de la festa. I cal que la resta d’entitats de la ciutat, la resta de col·lectius hi puguem dir la nostra. Segur que, des d’àmbits diversos, podem aportar idees i perspectives noves que ajudaran a configurar un futur millor.
Des de l’àmbit que ens toca, el del comerç, crec que Bergacomercial té molt a dir. Igual que les altres entitats empresarials i econòmiques de la comarca. Perquè, aquest també és un altre meló que deixarem per a un altre article, però la capitalitat Berga la sap exercir?, la patum abraça més que la mateixa ciutat?, els pobles de la comarca se la senten també seva?, pot influir en el desenvolupament de la comarca?, pot aportar professionals que s’instal·lin al Berguedà?, pot portar-nos els reclamats graus universitaris?…
Molts interrogants als quals hem de donar respostes i ben aviat.
No perdem, si us plau, més trens. Poden ser els últims.
