Suïcidi. Hi havia encara no una trentena de persones a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Berga. 16 regidors, secretària i interventora, tres o quatre periodistes i tres persones entre el públic. La Sandra va verbalitzar ‘suïcidi’ i va crear una sensació a la sala que en cinc anys i mig que fa que passo els vespres del primer dijous de mes a l’Ajuntament no havia notat mai.
Per mi, són els deu minuts més valuosos de tot el ple. I de llarg. Esclar que això va a gustos. Una de les primeres normes no escrites en cap manual que aprens quan et dediques a això del periodisme és que, quan un notícia de successos acaba amb un suïcidi, deixa de ser notícia. Parlar-ne és sensacionalisme. Però no parlar-ne fa que, cinc anys i mig després que signés el meu matrimoni amb l’Aquí Berguedà, una persona valenta com poques (en vaig tenir prou amb quinze minuts per creure-ho) definís el suïcidi com “la mort silenciada”.
Just després, la Sandra va reivindicar “la necessitat d’informar-ne i sensibilitzar per millorar la prevenció, com s’ha fet en el cas dels accidents de trànsit, el consum de drogues i alcohol, o la Sida, per exemple”. I va afegir que “una informació rigorosa als mitjans de comunicació, amb testimonis de recuperació i sense sensacionalisme, pot ajudar molt”. I, no necessita que li digui ningú, però té tota la raó del món. A nosaltres, els periodistes (sí, generalitzant), ens queden moltes pantalles (totes, de fet) per tractar com cal allò que, per defecte, la societat no vol ni sentir. Perquè a vegades cal que algú en parli perquè no es repeteixi tan sovint.
Però és que el relat colpidor de la Sandra va molt més enllà del suïcidi. Els mitjans de comunicació tenim deures, però la societat també. I els polítics. Perquè això d’ahir, al ple, va ser molt bonic: tots els grups donant suport a la narradora de la moció, fent-li costat i prometent-li accions. Però, com sempre, les paraules se les endú el vent, excepte si es tradueixen en fets palpables. I sí, jo també em puc menjar aquesta Custòdia en patates, d’aquí a un temps.
El cas és que la moció d’ahir va servir per crear un moment emotiu, però dels polítics depèn que aquest moment emotiu sigui quelcom més. La moció compromet l’Ajuntament a tot i a res. I això és un perill que corren moltes mocions. La Sandra ahir va encoratjar els polítics de l’Ajuntament a convertir la ciutat en un punt de referència per tot el país en polítiques que vagin en la línia de prevenir el suïcidi, però també en polítiques encarades a l’atenció de la salut mental. La Sandra ha omplert la nevera, però ara cadascun dels qui s’asseuen cada primer dijous de mes en una cadira de la Sala de Plens tenen l’encàrrec de cuinar. No cuinar vol dir deixar podrir els aliments. I seria una llàstima.
Això no ho havíem sentit fa un any?
Fora de Berga, aquest dimecres les oficines de l’ACEB van acollir la presentació de l’Índex de competitivitat empresarial per comarques, que diu que el Berguedà és la comarca que més llocs ha perdut en el rànquing. A més, l’estudi fa una diagnosi de tot el que cal fer per revertir la situació i… Sorpresa: ja ho sabíem.
El diagnòstic és gairebé calcat (i sense el gairebé) a moltes de les accions que recollia la Visió ACEB que es va presentar fa un any. Alcaldes dels grans municipis, el president del Consell Comarcal, el president de l’Agència de Desenvolupament… Tots eren a l’ACEB dimecres. I ningú va parlar explícitament del pla de reactivació, però tothom el tenia al cap. Però, esclar, el problema és que, un any després, continua sent això: un pla.
Mandat caòtic a Bagà
No és normal, però és real. El govern de Bagà està format en aquests moments per quatre regidors d’ERC i dos més, de no-adscrits. Una és Mariona Pons, que anava a la llista del PSC el 2019, però que fa uns mesos va decidir passar-se al grup no-adscrit per entrar a l’equip de govern i retornar la majoria plenària a ERC, setmanes després que els socialistes trenquessin el pacte inicial amb els republicans.
L’altre regidor no-adscrit és d’Esquerra. És Jaume Amills i ha decidit passar sortir del grup perquè no s’hi sent còmode. El PSC, la principal força de l’oposició, està al·lucinant, i no és estrany. Ni el millor dels guionistes podria superar en fets caòtics el que ha viscut l’Ajuntament de Bagà en el que portem de mandat.
