Diumenge de Corpus. Inici de la Patum completa. Els músics acaben de tocar els turcs i cavallets. Qui escriu aquest article es disposa a acostar-s’hi per les escales estretes que hi ha a tocar d’un Bar La Barana que, avui, també tanca cinc dies de bogeria. La gent renega quan els demanes que t’obrin pas. Alguns s’hi resisteixen més que d’altres: «Que no són hores, home!». Però ens en sortim.
Els músics reposen. Ara és el torn de les maces i les guites, i el tabaler els fa la feina. Dimecres i dijous toca la Cobla Pirineu, però ahir i avui és el torn de la Ciutat de Berga. El director és Sergi Cuenca, tota una Patum en això de la música. Li demano si em fa lloc al seu costat durant el primer salt i encara no he acabat de proposar-li que ja m’està obrint la porta.
A primera fila, a tocar del director, hi ha els percussionistes, que fan rotació de la seva posició en cada salt per tocar diferents instruments. El Pere Mujal és a qui li ha tocat primer seure al costat de la porta, i això no acaba de ser bo del tot. Quan algú ha d’anar al lavabo, mitja cobla s’ha d’aixecar. Alguns se n’escapen, però qui ho té francament complicat per esquivar-ho és el Pere. «No passa res», diu, al segon salt li tocarà a un altre.
«Ja ve la guita, ja ve la guita!»
L’espai del director no és precisament una pista d’aterratge, però en pocs minuts es fa petit. A banda del periodista cada vegada més embadalit, s’hi van afegint infants. No entenc la fal·lera per ser en aquest lloc fins que un dels nens diu: «Ja ve la guita, ja ve la guita!». I efectivament, la guita grossa acaba de fer beure de la bota al tabaler i a l’alcalde, i ara s’acosta convençuda cap a la llotja dels músics. Els infants despengen la bota del morro de la guita i la donen al director, que beu ovacionat per la plaça. Després la bota circula per a tots aquells músics que tenen set.
Tindran altres ocasions per fer-ho: als peus del director hi ha un reguitzell de cubells, amb gel, llimones, tòniques i alguna ampolla de vidre. És un al·licient i se’l mereixen: la Patum completa ha començat a dos quarts de 10 del vespre i s’allargarà fins a la matinada.
Un altre al·licient -expliquen els percussionistes- és el sopar. El solen fer pels volts del salt de plens. Hi ha una mica de treva després dels nanos nous -per donar temps als plens a entrar a la plaça- i també després del salt. És aleshores quan està previst que els arribin els entrepans. Per sorpresa, però, avui, en ple primer salt, també els arriba una caixa plena de coca. Són pocs els que diuen que no. Fins i tot la canalla situada a tocar de la zona en demana al director, que els en dona uns quants talls.
En el moment de la coca, arriba a la zona dels músics el Pep Casòliva, una altra Patum de la ciutat, en aquest cas de la sonorització. Fa estona que no plou i demana als músics si volen més estona de tendal o no. Per votació popular, es decideix que, de moment, volen seguir a cobert. No se’n fien: «Encara s’hi tornarà a agafar». I ahir ja van quedar com ànecs. Al cap de 10 minuts, el Casòliva torna i, aleshores sí, talla les brides que aguanten el tendal amb l’imprevist que, a mesura que es va plegant, vessa una mica d’aigua pel costat i remulla la plaça.
La tensió per l’àliga
Arriba l’àliga. El Sergi explica que és «de llarg, la peça més delicada de la Patum«. Comença a dirigir però constantment gira el cap per mirar l’àliga. Després del ball, explica que ho fa per veure-li els peus i afinar el ritme de la cobla. A ell li agrada que la música vagi un pèl més lenta que dijous perquè els passos de l’àliga quedin més lluïts. «Queda bé de totes maneres, aquest ball», recalca.
Amb els nanos vells i els gegants, el Sergi demana quin tema toca interpretar. La majoria de vegades ni tan sols els geganters ho saben. Els nanos sí que solen demanar-ne de concrets, per assajar-los. El que està clar és que hi ha algunes peces que es poden tocar per a uns o per als altres, però n’hi ha d’altres que són exclusives dels nanos o bé exclusives dels gegants. Si es toquessin quan no toca, hi podria haver problemes a l’hora de ballar-les.
I a les fosques, què?
Amb els nanos nous s’acaba el primer salt d’aquesta nit. Els percussionistes es canvien de lloc i agafen una mica d’aire. El segon salt acabarà amb el primer dels plens. Abans de marxar, em pica la curiositat: com s’ho fan els músics en un salt de plens, a les fosques? El Sergi m’explica que el veuen gràcies a les pantalles dels mòbils, que no és tot tan fosc com pugui semblar. I en qualsevol cas, recalca que els músics que avui són asseguts davant seu, se saben la peça fil per randa. Serien més que capaços de fer-la amb els ulls tancats.
