Ha mort als 104 anys Josep Vila Marginet, qui va ser durant dues llargues dècades guardià de Queralt, en l’època de Josep Maria Ballarín com a capellà custodi. La vetlla és aquest diumenge, matí i tarda, a la Funerària Ferran, i el funeral es farà demà dilluns a les 10.30 a l’església de la plaça de Sant Pere.
Josep Vila Marginet va néixer el 15 de febrer del 1922 en una torre que ja no existeix, a l’inici del carrer del Roser de Berga. Es deia Vila Ramona, era propietat d’uns fabricants de roba de Barcelona, però la seva família n’era masovera.
Fins als 5 anys, va anar a escola a la Valldan. Després, als Hermanos de la Salle. I, quan havia de começar a estudiar per treballar, va esclatar la guerra i li va esguerrar els plans. Ell volia ser manyà i li havien promès feina, però, amb la guerra, la misèria es va imposar a tot.
En una entrevista a l’Aquí Berguedà, fa tres anys, recordava els seguicis de dones durant la guerra civil, de bon matí, caminant cap al cantó d’Avià i l’Espunyola per anar a demanar caritat: “Si ningú els donava res, com a mínim aprofitaven per anar a buscar llenya per escalfar-se”.
En temps de guerra, els militars van fer-lo fora de casa, a ell i a la seva família. Vila Ramona era a tocar de la caserna, tenia unes habitacions molt grans, i la van convertir en una presó per a homes i dones. Hi va tornar després de la guerra, quan una família de Casserres, els Canuda, la va recomprar.
Miner des de ben jove
A casa, sempre van menar terres perquè els servia per tenir aliments i no passar gana. Quan va acabar la guerra, però, el Josep se’n va anar a treballar a la mina del Fava, a Peguera, i després a Fígols, on hi va passar 30 anys, fins que es va jubilar.
A la mina, hi has d’entrar de jove, perquè si hi entres de gran, agafes molta por”, recordava.
Josep Vila va viure-hi l’accident del 1975, on van morir 30 miners. Coneixia totes les víctimes i aquella explosió se li va endur una pila d’amics. Recorda que el Barça va pujar a jugar contra el Berga per destinar tot el que es guanyava amb les entrades del partit a ajuts per a les vídues. “Vaig anar a veure futbol aquell dia, però, esclar, no vaig veure un partit gaire intens. El Barcelona donava peixet als d’aquí”, explicava.
De la seva època a la mina, guardava un gran record del senyor Correa, governador de Barcelona. “Per als miners, com ell, no n’hi ha hagut cap”, diu. Els donava menjar a bon preu i els va posar un tren perquè no haguessin d’anar a treballar a peu. Recorda que, per agafar el tren, havia de baixar a Cal Rosal. Quatre companys —ell i tres més— ho van fer durant anys amb un carretó de coixins. Quan arribaven a Cal Rosal el deixaven al Cafè, que els el guardava fins que tornaven de treballar.
L’arribada a Queralt
El Josep es va retirar després de més de 30 anys treballant a les mines de Fígols. Aleshores, li agradava aprofitar els diumenges per fer excursions a la muntanya i es va fer amic de l’advocat Sensada. Ell i el Santandreu eren a la junta de Queralt i el van convèncer per encetar una nova etapa vital com a guardià de Queralt. “Em van venir a buscar perquè la Conxita, la meva dona, portés la neteja i la botiga de Queralt i jo em vaig cuidar del santuari i l’entorn”.
El Josep també portava els comptes de la botiga del santuari i era una figura clau en qualsevol casament, perquè s’ocupava d’obrir l’espai i deixar-lo impecable per quan arribessin els primers convidats.
A Queralt, hi va coincidir amb mossèn Ballarín, a qui recorda com “un senyor molt llest”. Al Josep se li escapava el riure quan pensava en els viatges anuals a Egipte de Ballarín: “Se sabia agafar la vida molt bé”.
També guardava un bon record de mossèn Noves, la persona que agafava el telèfon sempre que trucava a la rectoria de Berga. Conegut popularment com a mossèn Quilòmetro, per la seva alçada, el Josep el recorda com “una gran persona, que tenia molta paciència i que no s’amoïnava mai o, com a mínim, això demostrava”.
El Josep va passar una vintena d’anys ocupant-se del manteniment de Queralt. Últimament, hi trobava a faltar més vida: “A Queralt hi falta la fonda. Hi feia molt servei. És clar que, ara, de casaments, no n’hi ha tants”.
Josep Vila va passar els últims anys de vida en un pis a Berga a dos carrers d’on va néixer. Sortia al balcó i encara s’imaginava com era Vila Ramona, en un espai que ara farcit de blocs de pisos. Últimament, quan ja no sortia de casa, almenys hi feia passejades: “Cada dia dono 15 voltes al pis i m’assec al sofà”.
