Gairebé cap novetat. Ni les pintades ni el rum-rum que han propiciat són cap sorpresa. No és nou que es facin pintades a Berga. Tampoc és nou que, políticament, hi ha qui les condemna, i hi ha qui no. El que sí que feia anys que no passava és que una pintada busqués les pessigolles (o les cicatrius) a un govern de coalició. Bàsicament, perquè feia molts anys que qui manava a Berga ho feia sol.
Aquesta setmana, primer ho han fet els veïns –o les associacions de veïns, que no està clar que sigui el mateix- i després, l’oposició. Tots han demanat per activa i per passiva que la CUP i ERC condemnin les esquitxades liles als edificis religiosos. I, com a mínim públicament, no se n’han sortit. De la CUP s’ho podien esperar, però amb ERC, les pintades eren la primera opció per buscar les diferències amb els socis de govern.
I en tot aquest estira-i-arronsa, les pintades tornen a aconseguir el que volen: una indigestió. Aquesta vegada ha estat una part del feminisme qui ha atacat l’Església i tot el que ha entès que hi tenia relació. Però el més habitual en els últims anys és que les pintades assenyalin partits polítics (que sempre són els mateixos) i que vinguin d’un entorn concret (que sempre és el mateix).
I fins que algun d’aquests dos bàndols (els que solen pintar i els que solen rebre) no surtin de la generalització i aprenguin a diferenciar cada cas, seguirem immersos en un dia de la marmota que tendeix a posar una vena als ulls sobre el rerefons de cada gargot. Perquè no és el mateix assenyalar la seu d’un partit polític, que espatllar una paret que estrena mural artístic o esquitxar de lila la façana d’una església.
El remei de l’escletxa territorial comença al replà de casa
Fora de la polèmica de les pintades, aquesta setmana també s’han fet públiques les dades de reciclatge del 2020 al Berguedà. Un any més, i ja en van tres, ratifiquen que hi ha dos escenaris antagònics: els pobles del porta a porta –que són els grans- i els pobles del sistema convencional –que són els petits-. Però és que, tot i ser els petits, s’hi recicla tan malament, que, amb ells, el percentatge de recollida selectiva comarcal cau del 80 al 64%.
El cas és que hi poden fer ben poca cosa. Els municipis grans ho havien fet malament tota la vida i, ara, el difícil és no fer-ho bé. Als pobles petits passa just el contrari: en moltes zones el més fàcil és llançar-ho tot al contenidor de rebuig. I això és així des de fa dos anys i mig, i res fa pensar que, a curt termini, l’escenari canviï. I una comarca amb realitats tan antagòniques és una comarca amb ciutadans de primera i ciutadans de segona, i al Berguedà això és intolerable, tenint en compte que durant tot l’any ens esforcem en demanar al Govern que ens tracti igual que els municipis de l’àrea metropolitana. El remei de l’escletxa territorial comença al replà de casa. Una altra cicatriu.
Un deute pendent
En clau de salut, aquesta setmana l’hospital ha presentat a la consellera de Salut, Alba Vergés, el projecte de transformació d’Urgències. El servei passarà a la quarta planta de l’edifici nou i serà quatre vegades més gran que ara. Tot plegat va servir perquè la consellera visités l’hospital, al cap de 8 mesos de convertir-se en la principal responsable de la seva gestió. Ho va fer en secret: ho sabien companys polítics i personal de l’hospital. Ni un sol periodista. No és que ens ho degués a nosaltres, és que ho devia a la ciutat. Devia molt més que una foto a Twitter. Queda pendent.
Mentrestant, la vacuna segueix notant-se. Per segona setmana consecutiva, l’hospital no ha ingressat cap pacient amb coronavirus. Ara bé, s’han diagnosticat el doble de casos que la setmana passada. Tot plegat, indica que els nous casos són menys greus i s’aconsegueix el gran objectiu de Sant Pfizer i AstraZeneca: evitar el col·lapse als hospitals.
