Jaume Huch era un dels amics de mossèn Ballarín, a part d’haver editat (Edicions de l’Albí, de Berga) algunes de les seves obres. El coneixia bé, i avui, lamentava molt la seva mort: «amb la pèrdua de Ballarín perdem moltes coses. Deu ser l’últim gran savi de la seva generació que ens quedava. Ell encarnava el testimoni dels joves que van patir en pròpia pell la Guerra Civil»:
En destaca el seu tarannà afable, desenfadat, original i divertit. Assegura que «era un pou de saviesa». També explic que ell volia ser arquitecte però finalment va tenir la vocació de ser capellà. Va descartar la idea de monjo de Montserrat per no deixar sola la seva mare i es va fer mossèn. Va ser destinat a Queralt el 1958, on vivia acompanyat de la seva mare fins que ella va morir el 1969. Segons Huch, «els primers anys a Queralt devien ser molt durs, tenint en compte les condicions amb què estava el santuari en aquella època de postguerra. I hi devia fer un fred que pelava!». Huch afegeix: «ell diu que s’hi va trobar bé, amb la mare, amb els amics que l’anaven a veure… i el què molts no saben és que va convertir Queralt en un refugi», explica:
Comenta que el fet que Ballarín visqués durant 35 anys a Queralt va fer que el santuari prengués una dimensió que no hagués tingut, «pel fet que hi va viure un capellà tan emblemàtic com ell», ha dit.
Jaume Huch té clar que «perdem una gran figura», i afegeix que «no sé si hem sigut prou conscients, començant per la gent de Berga, de qui era mossèn Ballarín, de qui teníem. Jo crec que va patir certes incomprensions, no només per part de l’àmbit eclesiàstic sinó també per part de persones properes».
Huch lloa mossèn Josep Maria Ballarín com a persona, com a capellà, i com a escriptor. Assegura que va aconseguir el què pocs aconsegueixen: «un estil únic, original i inconfusible. Pots reconèixer que el què llegeixes és Ballarín»:
