La Custòdia

Un repte molt més complicat que prendre l’alcaldia de Berga a CiU aquell 2015

Un repte molt més complicat que prendre l’alcaldia de Berga a CiU aquell 2015

En sis anys, Montse Venturós ha estat detinguda i inhabilitada, s’ha posat al capdavant de la comparsa dels Plens durant una Patum i, fins i tot, s’ha hagut de posar al capdavant de l’hospital durant la primera onada de la pandèmia. I sí, en aquests sis anys, Venturós també ha revalidat l’alcaldia, ampliant en vots i regidors els resultats que el 2015 ja la van convertir en la primera alcaldessa de la història de Berga. Perquè una persona sola no guanya unes eleccions, però no és cap mentida que, per a molts, l’eina més potent de la CUP a les municipals del 2019 era que al capdavant hi tornava a haver Montse Venturós.

“A les municipals es vota les persones, no els partits” és el tòpic més clàssic de les converses de bar quan s’acosten uns comicis. I votar a les persones vol dir fixar-se en qui hi ha en cada llista, però, sobretot, clavar la mirada en qui ocupa el primer lloc. I Venturós va arribar a les eleccions després de quatre anys que la van catapultar mediàticament, segurament molt més del que ella voldria, i la van convertir en una alcaldessa carismàtica, tal com els seus companys de govern han recordat al ple que ha servit per prendre coneixement de la seva renúncia a l’alcaldia.

Ara la CUP té un repte majúscul. Fins i tot més complicat que prendre l’alcaldia a CiU l’any 2015, després de dos mandats amb la vara en mans de Juli Gendrau (l’últim, amb majoria). Ara la CUP té dos anys per demostrar el que Venturós ha reivindicat sempre que ha pogut: que la llista que encapçalava no anava d’individualismes, sinó de projectes compartits. Perdre o guanyar les eleccions del 2023 dependrà de molts altres factors, però demostrar que hi ha projecte més enllà de la visibilitat que dona Montse Venturós són deures que la CUP faria bé de no deixar per la campanya electoral.

Tot això des del punt de vista polític. I probablement ara és el que menys importa i, per això, del que menys s’ha parlat. Perquè Venturós no ha dimitit per causes polítiques. Deixa l’alcaldia perquè necessita destinar totes les forces en recuperar-se al 100% d’una depressió que pateix des de fa mesos. Ho ha dit sense embuts, en una compareixença sense preguntes que –diu- serà l’última que farà fins que estigui recuperada. I això ha aconseguit el que pretenia: ser un clam contra l’estigma en salut mental. Asfam i la Fundació Horitzó asseguren que el fet que Venturós ho faci públic “haurà fet més contra l’estigma que molts anys del nostre treball”.

I per això era tan necessari deixar a l’alcaldessa l’espai que precisés. Per això era imprescindible respectar un silenci que per a molts es va allargar massa, però que de ben segur que qui més ganes tenia de trencar-lo era qui el protagonitzava. I per això era de calaix que qui havia d’explicar la situació era Montse Venturós. Ni abans ni més tard: senzillament, quan qui patís la malaltia es veiés en cor d’explicar-la.

De 100.000 en 100.000, farem tard

La renúncia de Venturós ha pres el segell de tema de la setmana al Pacte per a la reactivació econòmica del Berguedà. Calia aprovar una moció que modifiqués el pressupost del Consell per posar una partida de diners a les primeres accions del pla.

I així va ser. Tot i que fins a última hora no estava gens clar. El govern volia una mica més de marge per acordar l’enginyeria necessària per treure aquests 100.000 euros d’algun lloc. Però al final va accedir a no demorar més un acord que estava debatut del dret i del revés.

Però, compte, el Consell hi posa 100.000 euros, però recalca que no n’hi ha prou, i que sol no ho pot fer. I obre la mateixa via que va encetar per salvar el Taller Coloma i per fer una campanya comercial d’abast comarcal: demanar diners als municipis. Al·leguen que amb 100.000 euros cada any no n’hi ha prou, i tenen tota la raó del món: amb 100.000 euros no anem enlloc.

D’on han de sortir els diners és un debat que hauran de tenir amb els alcaldes, però en calen molts. Molts més que 100.000 cada any. I compte perquè, si aquest és el pla, caldria no repetir els errors del passat Nadal: o tots o cap. I si la resposta és “tots”, no val allò de “que cadascú hi posi el que bonament pugui”. Cal fixar-se un objectiu i ser capaç de convèncer als 31 alcaldes (perquè hi inverteixin la part proporcional a la seva població, per exemple), de la mateixa manera que la patronal d’empresaris ha estat capaç de convèncer a tots els colors polítics.

La negror del cor de Berga

Més enllà de la rigorosa actualitat, aquesta setmana ha sortit un nou número de la revista Aquí, i aquesta vegada inclou una investigació que destapa que la part nord de la Rasa dels Molins està en venda. Bé, no tota, però sí més de la meitat. Són els terrenys que, fa més d’una dècada, van recopilar els empresaris de Berga Centre S.L.

Es van quedar a no-res d’aconseguir alçar blocs de pisos a la zona que ara mateix és brutícia i insalubritat. Fins i tot la Generalitat ho havia aprovat. L’Ajuntament també, però va posar-hi esmenes, i aquests peròs van ser letals per als empresaris, que van perdre dos anys més i van acabar tirant la tovallola, colpejats per la crisi econòmica.

Tots aquests terrenys van acabar en mans del SAREB, el banc que es queda totes les propietats de les entitats en crisi, i ara les ven a preu de saldo, perquè el que li interessa és treure’s-ho de sobre. Per a molts, és la gran oportunitat perduda de Berga. Ara, reviure la zona passa per pactar amb el banc. Però la zona nord de la Rasa dels Molins no ha estat mai una prioritat política, ni té pinta que ho sigui a curt termini.

La Custòdia

Comentaris