«La bona imatge del policia és un senyal d’autoestima i transmet confiança i seguretat al ciutadà.» Eva Puigpelat, avianesa de soca-rel, va llegir aquesta frase per primera vegada a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya. Li va marcar tant que la va retratar i és la primera imatge que apareix en l’àlbum personal on recull vivències que ha tingut com a agent rural. Fa 23 anys que forma part del cos. Hi va entrar amb 29 anys en un moment en què les dones tot just representaven un 11% de la plantilla del cos. Ara, amb 51 anys, en una conversa amb l’Aquí Berguedà, recorda que hi va arribar “per pura casualitat”.
—Per què per casualitat?
—De petita m’havien agradat sempre les lleis. Vaig estudiar per fer d’administrativa comercial, però vaig veure que no era el que m’agradava i vaig passar molts anys a l’atur, buscant el meu lloc. Vaig arribar a entregar més de 200 currículums personalment, però havia entrat en una espiral molt negativa. Fins que vaig portar-ne un al departament d’Agricultura. Un agent rural, el Dídac, ho va veure i, al cap d’uns dies, estava fent un cafè al carrer del Roser, em va venir a veure i em va engrescar per presentar-me a les oposicions.
—I no t’ho havies plantejat mai?
—Honestament, em va haver d’explicar què era un agent rural. Però vaig començar a estudiar i m’ho vaig agafar com un repte. Sempre he tingut un pilar, que és el Josep, el meu home, però el Dídac també va ser determinant, perquè em va carregar de valor en un moment difícil. I després de més d’un any estudiant, amb molta disciplina, cada matí, vaig entrar al cos.
—Amb quants anys?
—29, acabats de fer.
Vaig començar a tenir molt contacte amb la natura i va ser aleshores que vaig començar a descobrir que m’agradava i que era una cosa que sempre havia tingut amagada i que desconeixia de mi mateixa.
—I abans d’estudiar-ho, no en sabies res de res.
—No. Vaig començar totalment de zero. I precisament per això, tot el que trobava m’agradava, perquè era nou i trencava amb la vida que havia viscut fins aleshores. Arran d’això, de preparar-me per entrar al cos, vaig començar a tenir molt contacte amb la natura i va ser aleshores que vaig començar a descobrir que m’agradava i que era una cosa que sempre havia tingut amagada i que desconeixia de mi mateixa.
—És un cos format majoritàriament per homes.
—Sí, però et puc assegurar que des que vaig començar fins ara no m’he trobat amb cap greuge ni cap preferència, ni per part dels companys ni amb la gent amb qui interactuem de fora.
—En aquests anys, has participat en entrevistes i publicacions en què el cos d’Agents Rurals busca visibilitzar l’existència de dones.
—Sí. Intento dir que sí a tot perquè el que m’ofereixen ho veig com una oportunitat. I, en aquest cas, l’oportunitat era per divulgar la passió que sento pel cos. Està bé que em presentin com a dona, però jo quan treballo soc agent, no m’agrada parlar ni d’homes ni dones, sinó de persones. Si el fet que surti en entrevistes serveix per animar persones a fer-se agent rurals, de conya. Però no busco més que transmetre l’orgull i la feina del cos.
Vigilem, inspeccionem, col·laborem amb la gestió de l’entorn, fem tasques d’investigació, informem, assessorem i, sobretot, prevenim i sensibilitzem la ciutadania per evitar desastres.
—Què fa un agent rural?
—Vetllem per la protecció del medi natural. Som policies i guardes, coneixem l’entorn i oferim un servei de proximitat. Vigilem, inspeccionem, col·laborem amb la gestió de l’entorn, fem tasques d’investigació, informem, assessorem i, sobretot, prevenim i sensibilitzem la ciutadania per evitar desastres. En definitiva, la nostra tasca consisteix a garantir que es respecti la natura. Tothom té dret a gaudir-ne, però respectant-la.
—El millor moment que recordes al cos, en 23 anys…?
—El primer dia que em vaig posar l’uniforme.
—Per què?
Perquè vaig veure al mirall la recompensa a tot l’esforç previ, i també vaig veure totes les persones que m’havien acompanyat en el procés. Des d’aleshores, cada dia, quan em poso l’uniforme, me’l crec. Fins i tot em canvia la postura del cos.
—I el pitjor?
—No ho sé. Potser, cap al principi, quan tot és nou i t’impacta més. Recordo que érem en un incendi i vam haver de passar entre el fum. N’hi havia molt i notava molta escalfor, pensava que ens cremaríem tots. Com aquesta, n’hi ha hagut moltes, però la veritat és que sempre m’he sentit molt segura i convençuda.
—Quan vas entrar al cos, ja havien passat uns anys dels focs del 94. Els recordes?
—Sí, i tant. Tenia ganes d’ajudar. Sentia que podia fer-ho. Potser era perquè ja tenia alguna cosa dins que encara no havia descobert. Però sobretot pensava en la gent que estava veient cremar casa seva. I també recordo molt una anècdota que em va marcar sempre més.
—Quina?
—La meva àvia, la Providència, ja no estava gaire bé i recordo que va dir-me: “Ai, soc a l’infern”. Que ella arribés a pensar que havia anat a l’infern, em va deixar en xoc.
—Què li diries a una jove de 27 anys que, com tu fa anys, comença a plantejar-se d’opositar per agent rural?
—A tothom, li diria el mateix, tant a qui vol ser agent rural com a qui no. Que facin una cosa que jo en el seu moment no vaig fer, però per sort em va aparèixer per casualitat: que busquin la seva passió i lluitin per ella. I que no es quedin mai amb el dubte de provar-ho, perquè a la feina hi passes moltes hores i t’ha d’agradar. Si no, acabes avorrint-la.
—I per ser agent rural, com has de ser?
—Per arribar a ser un bon professional, primer has de tenir els valors com a persona. Has de ser bon company perquè la nostra feina es basa en el treball en equip. Un de sol no fa res. I la suma dels valors humans i del treball en equip acaba portant a l’èxit.
