Feia unes quantes temporades que no es respirava tardor al setembre, aquella fresqueta de primera hora del matí, aquella beneïda pluja que perfuma els boscos d’olor de terra mullada i, per tant, d’olor de bolets. Se’n fan o no se’n fan? Sembla que sí, se’n fan.
I la tardor al Berguedà també és aquella època de l’any que els boscos es tornen més concorreguts que mai perquè hi ronden els “caçadors” de bolets. Malfieu-vos d’algú que us digui que va a caçar bolets, els bolets es busquen i, amb certa perícia, es troben.
Suposo que algun avantatge hem de tenir els de terra endins, la sort de tenir pares i avis, mares i àvies, que saben buscar-los, que saben trobar-los, que saben triar-los i que saben cuinar-los.
Amb això no vull menystenir ningú però em permeto reivindicar que per anar a buscar bolets cal una mica de coneixement, tradició o cultura popular i, per sort, encara no hi ha aplicacions que ens diguin on es fan les moixerneres o on podem trobar ceps. O si?
Cal conèixer el territori, cal saber-ne els camins, cal saber distingir els comestibles dels tòxics… Només així s’eviten les trucades als bombers, només així s’eviten les cagarrines de les fines, en el millor dels casos! Bona temporada, boletaires!