“Hi havia una tensió prèvia”. Per a les persones que van viure la nit del 28 de maig del 2005 a Barraques de Patum, la història comença molt abans. Pep Cara, del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs —un dels organitzadors dels concerts— explica que van ser uns anys d’una gran violència policial, una època en què “la policia volia fer-se respectar”, i això xocava amb un jovent organitzat, amb múltiples entitats amb esperit crític i rebel davant del que trobaven injust.
Les Barraques no formaven part del programa oficial de la festa. Aquest va ser l’argument que, després, defensaria el departament d’Interior per justificar que no hi havia presència policial a la zona. Montse Salvador, l’advocada de la família Isanta durant tot el procés judicial, apunta que “es va reduir en un 75% la vigilància a la zona respecte als dies abans i els dies posteriors” i afirma que “no hi havia punts de mossos a la zona i la retirada no es va contrarestar amb altres mesures tipificades al protocol”.
Els Mossos d’Esquadra són a l’ull de l’huracà des de l’inici del relat. Oriol Marquès, de l’Ateneu Llibertari del Berguedà, assenyala que els autors de l’agressió ja n’havien fet una aquella mateixa tarda, i “els Mossos ho sabien”. Van apallissar un jove de Lleida al mig de la fira, després d’apedregar-lo a la zona de Barraques.
També relata que els agressors es van presentar a la zona de Barraques fins a tres vegades. La primera només eren mitja dotzena, però ja mostraven ganivets enmig del concert. Se’ls va fer fora i, al cap d’una estona, van tornar a aparèixer: ja eren una quinzena. I van acabar tornant, sumant encara més reforços amb una idea clara: “Vamos a matar catalufos“. Ho recull el procés judicial, amb més d’una trentena de testimonis. Marquès assegura que es va avisar als Mossos cada vegada que el grup amb navalles va aparèixer als concerts, però cap agent s’hi va personar.
Agressions organitzades
Isanta va ser assassinat amb arma blanca, rodejat per un primer cercle de persones que el colpejava i l’apunyalava, i un segon cercle exterior que evitava que ningú el pogués treure del focus dels cops. El modus operandi es va repetir en altres casos. A banda d’Isanta hi va haver més persones ferides amb arma blanca, i els testimonis van certificar que en tots els casos el grup actuava de la mateixa manera.
Aquest modus operandi va crear “tant caos i tanta confusió” que va acabar suposant un repte per a la justícia: “Ningú sabia qui havia estat l’autor dels tres apunyalaments que va rebre Josep Maria Isanta”.
El cas Isanta crea un precedent judicial: “Els tribunals van ser valents”
Montse Salvador reconeix que “els tribunals van ser valents” davant les dificultats per treure’n l’entrellat: “El que van dir és que no és important ni necessari saber l’autor perquè existeix la cooperació necessària. Tots, amb la seva actitud d’ajuda i de no aturar, es converteixen en autors”.
Gràcies al cas Isanta —que, segons Salvador, entre jutges ha marcat tant que es coneix com “el cas del Josep Maria de Berga”—, el delicte d’assassinat es va passar a veure des d’un prisma ampliat, més dur per als agressors. I és que alguns van verbalitzar durant el judici que no volien causar cap mort, però el tribunal els va acabar condemnant: “Tu hi eres i això et fa culpable”, assenyala l’advocada.
L’endemà: “Tots ens vam endur el dolor a casa”
L’exalcaldessa de la ciutat, Montse Venturós, també va viure de prop aquella nit. Era membre d’una altra de les entitats que organitzaven els concerts, el Casal Panxo. Explica que els fets van passar tan de pressa que les persones que ho van viure de prop no van tenir temps de digerir-ho: “L’endemà recordo trucar-nos amb companyes i dir-nos que havíem d’anar a buscar el diari per si allò d’ahir havia estat real o no”.
Segons Venturós, “aquella nit es van trencar moltes coses, fossis o no fossis a Barraques”. I això va provocar una mobilització ciutadana insòlita i va unir cercles i ideologies que, probablement, no s’haurien trobat mai.
Els col·lectius implicats en els concerts van haver de respondre a tantes preguntes dels mitjans de comunicació que, asseguren, “durant una setmana ens vam adonar que alguns no havíem tingut temps ni de deixar anar una miserable llàgrima”. Sobre els mitjans, els col·lectius asseguren que, més enllà del dol, van haver de conviure amb intents de crear relats falsos, engrescats per les declaracions d’un departament d’Interior que va voler posar el focus en la tensió que aquells anys hi havia entre la policia i els organitzadors dels concerts.
Aquell judici va durar anys, però també va acabar condemnant Interior. El jutge va certificar que l’actuació dels Mossos havia estat “negligent” i “anormal”, i el departament va haver d’indemnitzar la família amb 110.000 euros.
Ni oblit… ni perdó?
Sobre el dol, testimonis d’aquella nit han posat sobre la taula que la situació va superar tant la ciutadania en general, que “mai hem pogut treballar-nos aquella ràbia”. I lamenten que, al cap d’un temps, va venir el més dur: tornar a coincidir amb els agressors al carrer.
I aquí s’obre un altre debat: oblit, no; i perdó? Per a molts, la resposta és innegociable: “Ni oblit, ni perdó”. Altres, d’entrada, obren la porta a interessar-se per la visió dels fets dels agressors per, com a mínim, donar-se l’oportunitat de conèixer la situació que els va portar a assassinar un jove de 22 anys en grup. “El perdó és molt personal”, apunta el periodista David Fernàndez.
Totes aquestes veus s’han trobat aquest divendres, a la plaça Viladomat de Berga, en una taula rodona que ha encetat una tarda d’actes de record a Isanta. La jornada es tanca amb un concert a la zona de Barraques, amb un cartell pràcticament calcat al de fa 20 anys. I tot, a les portes d’una Patum que també comptarà amb actes especials, dues dècades després de la Patum més negra de la història.
